Els Ferrocarrils de la Generalitat van transportar més de cent milions de viatgers l’any passat, una xifra rècord, amb un índex de puntualitat superior al 99% en totes les línies i una satisfacció general en l’experiència d’usuari. I si algú dubta d’aquestes xifres, en tindrà prou de preguntar als passatgers. Segur que li diran que les línies que connecten Sabadell i Terrassa amb Barcelona, i viceversa (cada dia entren a treballar a Sant Cugat 60.000 persones, encara que no totes van en tren), van molt plenes a primera hora, i que a partir de Sant Cugat cal entrar als vagons amb calçador, però que el servei és superpuntual.
Per tot plegat he escoltat amb interès les raons que el secretari de ferrocarrils autonòmics del sindicat Semaf, José Javier Bleda, ha donat per justificar la vaga que va començar ahir i que continuarà la setmana que ve. En una entrevista a Ràdio 4, el senyor Bleda ha parlat de “riscos latents”, com ara que “a certes zones de la xarxa els trens inicien un patinatge que fa que el maquinista no pugui frenar allà on voldria”; que, al final, “moltes coses genèriques tenen de fons coses concretes”; que tot plegat ho han anat denunciant; que les denúncies s’han quedat en un calaix, i que la paciència té un límit.
Quan les causes són tan inconcretes i tan allunyades de la percepció diària dels usuaris i quan, a ulls veients, els trens, les estacions, la puntualitat i la seguretat són excel·lents, la vaga no s’aguanta per enlloc i és el que sembla: una manera de dir que no ens pensem que l’únic que no funciona bé és Rodalies Renfe i que els FGC no són exemple de res. Però la realitat diu que aquests vaguistes oportunistes no tenen raó.
