Ana Rosa Quintana persegueix etarres

Captura de pantalla 2026 02 24 a les 15.03.15
Periodista i crítica de televisió
2 min

Fa unes setmanes, Mikel Garikoitz, àlies Txeroki, que va ser cap militar d’ETA, va sortir de la presó de Martutene en règim de semillibertat. Ha complert disset anys de presó dels quatre-cents a què va ser condemnat. Surt del centre penitenciari per treballar i fer tasques de voluntariat, com estipula la justícia. A El programa de Ana Rosa els va faltar temps per esperar-lo a la porta i empaitar-lo per veure on anava. Manu Marlasca, el col·laborador expert en successos i altres temàtiques sòrdides, ho comentava amb sarcasme: “¡Oh! ¡Sorpresa! Diecisiete años después goza de un régimen de semilibertad que ha llegado, lógicamente, cuando el gobierno vasco se hace cargo de este tipo de consecuencias” I, irritat, preguntava al redactor si l’havien vist treballar: “¿Tú lo has visto trabajar mucho? ¿Tiene las manos llenas de callos, reventadas de trabajar?” Insistien en el mite de la gran vida dels etarres. Ana Rosa Quintana lamentava les dificultats per seguir-lo: “Él está protegido, no como la mujer violada”. Es referia a la víctima d’una notícia anterior.

Inscriu-te a la newsletter Sèries Totes les estrenes i altres perles
Inscriu-t’hi

El redactor relatava excitat la seva persecució. Les imatges caòtiques gravades pel carrer amb la càmera a l’espatlla incorporaven les preguntes delirants que li feia a Txeroki: “¿Te gusta por lo menos la democracia o algo? Con las víctimas que hubo cuando tú eras jefe de ETA, ¿no tienes ni la valentía de decir nada?” El periodista assegurava que els homes que l’acompanyaven eren “personas del entorno abertzale” i els retreia que anessin amb ell: “¿Estáis siempre con Txeroki, eh? ¡Siempre avisándole!” Durant una persecució amb el cotxe per l’autopista s’aventurava a afirmar que el protagonista “se mueve igual que cuando era jefe de la banda terrorista: da dobles vueltas a las rotondas, toma varias direcciones y cuando llega a su destino cambia de coche”. Mentre l’empaitava, les preguntes que li feia aglutinaven tots els tòpics periodístics de l’argot contra ETA: “¿Te arrepientes de lo que hiciste durante tus años de jefe de ETA?”, “¿Te ha merecido la pena?”, “¿Qué haces fuera de la cárcel, Txeroki? ¿No dices nada a las víctimas?”, “¿Condenáis la violencia o no? ¿O es un paripé todo esto?” El redactor li recriminava l’actitud freda, que no el mirés als ulls i que no volgués dirigir unes paraules al seu micròfon. Tots els col·laboradors de Quintana, fascinats amb la intrepidesa del reporter, el felicitaven per la feina feta. Era paradoxal el menyspreu que li professaven i, a la vegada, com lamentaven no conversar amb ell: “Eran valientes, cuando mataban inocentes en sus trabajos...”, criticava la presentadora, retraient-li la covardia de no donar la cara. És esperpèntic que aquests presentadors que en el passat lamentaven que es dialogués amb ETA per aconseguir la pau justament ara necessitin reincorporar aquests personatges al circuit mediàtic, tenir-los en exclusiva, posar-los un micròfon i obtenir declaracions seves, estimulant-los fins i tot a dirigir-se a les seves víctimes. El pitjor és imaginar què farien si obtinguessin alguna resposta. 

stats