12/08/2022

Oh, Sandy!

4 min
Grease, 1978

Hi ha articles que s’escriuen amb rapidesa, articles que s’escriuen amb ganes i articles que s’escriuen amb banda sonora. Fou molt bonic veure com fa uns dies les xarxes socials s’omplien d’imatges i paraules de comiat per a Olivia Newton-John , la inoblidable Sandy de Grease. Més enllà de l’exitosa i prolífica carrera musical de Newton-John, el personatge que la cantant i actriu va interpretar en aquesta mítica pel·lícula fou, sense cap mena de dubte, l’evocació més recurrent el dia que es va saber que havia mort, i no és d’estranyar que sigui així. 

Reconec que em va sobtar l’absència d’usuaris –si hi eren, no els vaig detectar– que aprofitessin l’avinentesa per criticar durament el rol d’Olivia Newton-John a la pel·lícula que la va eternitzar dins l’imaginari col·lectiu dels qui la descobriren l'any 1978 i dels qui ho feren després. Vivim uns temps en què l’esperit crític i el qüestionament saludable dels paradigmes obsolets, tòxics i desgastats tenen un revers fosc en les polítiques que apel·len a la prohibició o la cancel·lació d’alguns productes audiovisuals pel fet de contenir un missatge que atempta contra els valors que volem fer nostres ara. En aquesta època, doncs, no deixa de sorprendre, d’entrada, que el personatge de la Sandy i la pel·lícula en conjunt fossin recordats sense gaires fissures, de manera quasi unànime, i no hauria estat així, segurament, si no fos perquè Grease, Travolta, la mateixa Newton-John i tot l’elenc de la pel·lícula varen ser còmplices d’una història que sap burlar-se d’ella mateixa, que neix amb un to pretesament ensucrat i naïf i que s’avança a la crítica dels tòpics amb un mèrit indiscutible, no debades es tracta d’una pel·lícula que encara gaudim, cantem i ballem les persones que l’any 1978 estàvem lluny de ser un projecte.

Més enllà, però, de l’encert de Grease en el to que sap aportar a aquest retrat adolescent, ambientat en un institut americà dels anys 50 –res a veure amb l’ambientació més fosca i ambigua de Saturday night fever, estrenada només un any abans i protagonitzada pel mateix Travolta–, Grease ens serveix per mirar enrere i per reflexionar, també, sobre l’evolució del concepte de transgressió femenina, per exemple, que presenta el film, i és que el rol de la Sandy, si bé no pot analitzar-se sense l’humor i la ironia de què parlava, conté una sèrie d’elements que no es devien entendre de la mateixa manera fa quaranta-quatre anys, talment com ocorre amb algunes conductes que afecten els personatges de la Rizzo, el Kenickie i el mateix Danny Zuko. 

L’escena més celebrada i compartida aquests dies, de fet, és l’escena final de Grease: un moment en què la Sandy, fins aleshores una mica pàmfila i puritana, decideix fer un canvi “radical” per, fonamentalment, agradar al seu amor d’estiu, la qual cosa la du a embotir-se en uns pantalons de cuir, a calçar-se unes plataformes i –oh!– a fumar, que esdevé el símptoma més explícit de dona alliberada i empoderada. A banda d’aquesta catarsi tan entranyable, el mateix Danny fa una evolució semblant i es posa unes sabates i una jaqueta de bon nen per adaptar-se a la Sandy, amb qui tots dos han mantingut un estira-i-arronsa durant tot el curs escolar. La raó que explica aquesta muntanya russa d’emocions i cançons entre els protagonistes tampoc passaria el filtre dels valors que aspirem a imposar en la nostra societat, i és que el Danny es veu obligat a amagar els sentiments tendres que li provoca la Sandy per por a trencar amb la imatge de tipus dur que s’ha creat amb l’ajuda inestimable del seu grup d’amics i, més concretament, del Kenickie, amb qui manté una relació basada en l’estimació, en la rivalitat i, sobretot, en l’ocultació de qualsevol espurna d’emotivitat que els allunyi dels paràmetres de lideratge masculí, és a dir, d’una virilitat que no n’entén gaire de tendresa –per això es pentinen el tupè cada vegada que se’ls escapa una demostració recíproca d’afecte. 

El personatge de la Rizzo, per altra banda, és connotat pel fet de ser una dona jove que gaudeix del sexe i que té una vida sexual activa i desenfadada amb diferents homes, entre els quals s’inclou el Kenickie. La Rizzo, de fet, té per a mi la cançó més commovedora de tota la pel·lícula, There are worse things I could do, una cançó que apel·la a la tolerància o l’empatia alienes tot exposant que ella, en realitat, no fa mal a ningú sent com és. El personatge de la Sandy, doncs, ni tan sols seria, amb ulls actuals, el més agosarat ni el més feminista de la pel·lícula, però si aquella Olivia Newton-John que canta You’re the one that I want ens continua commovent avui és perquè Grease va saber tocar unes tecles que encara ressonen en la nostra memòria sentimental, i només per això cal desitjar que la Sandy, la dolça Sandy, descansi en pau. 

Laura Gost és escriptora
stats