14/04/2022

Per què aturar-se en els oligarques russos?

4 min
El districte financer de Londres en una imatge d'arxiu.

N'hi va haver prou que Roman Abramóvitx anunciés que posava en venda el Chelsea Football Club perquè es desfermés un pandemònium. Una important figura de l'atletisme, magnats de la City londinenca i fins i tot un prestigiós columnista del Times, cadascun en representació de diferents multimilionaris nord-americans, es van llançar sobre Londres en una carrera per comprar el club. Mentrestant, nombroses propietats londinenques d'oligarques russos van entrar en un procés de liquidació que s'hauria d'haver dut a terme fa molt de temps. Per què s'ha trigat tant?

Siguem clars: pels fonaments legals d'Occident.

És cert: els dirigents occidentals van animar l'entrada de capitals. El 2011 David Cameron, llavors primer ministre del Regne Unit, va promoure davant d'un auditori moscovita els avantatges d'"invertir" al seu país. Però no era difícil convèncer els oligarques perquè inundessin Londres amb els seus diners. Els governs dels països occidentals (i la seva opinió pública) tenen impediments legals no només per destorbar la riquesa que hi ha dins les seves jurisdiccions, sinó fins i tot per saber on és i quanta n'hi ha. Per què, si no, tantíssimes corporacions es registren a l'estat de Delaware dels Estats Units, utilitzant adreces d'apartats de correus que garanteixen l'anonimat dels seus propietaris?

De fet, les democràcies occidentals atorguen fins i tot més protecció contra mirades indiscretes quan la riquesa és estrangera. En un informe del 2021 amb un títol molt apropiat, El problema del Regne Unit amb la cleptocràcia, el centre d'estudis londinenc Chatham House va explicar que la venda de golden visas a oligarques de tot el món depenia de "controls [...] que quedaven sota la responsabilitat exclusiva dels despatxos legals i els gestors de patrimoni que els representaven". Al meu país, Grècia, després de la fallida efectiva del nostre estat el 2010, un oligarca podia comprar una golden visa (acompanyada d'un visat per a l'espai Schengen i de l'oportunitat de viure i viatjar sense restriccions dins de la Unió Europea) sense que ningú li preguntés res i per tot just 250.000 euros. Altres països de la zona euro amb problemes pressupostaris també venen visats similars , en una competència salvatge que és molt del gust dels oligarques de tot el món.

Ara que les bombes russes destrueixen ciutats ucraïneses, hi ha bones raons per centrar-se en els diners d'aquell país, però és desconcertant que només s'anomeni oligarques els milmilionaris russos. Per què considerar l'oligarquia, és a dir, el govern (arche) d'uns quants (oligoi), com un fenomen exclusivament rus? ¿Els prínceps saudites o dels Emirats no són oligarques? ¿Els multimilionaris nord-americans, com els que es van llançar a comprar el Chelsea FC, amaguen menys diners del seu país que els seus homòlegs russos, o tenen menys influència política? ¿Utilitzen aquest poder millor que els russos?

El 0,01% més ric de Rússia (l'1% superior de l'1% superior) ha tret del país al voltant de la meitat del seu patrimoni (uns 200.000 milions de dòlars) per ocultar-lo al Regne Unit i altres paradisos fiscals. Al mateix temps, el 0,01% més ric dels nord-americans ha tret dels Estats Units al voltant d'1,2 bilions de dòlars, sobretot per evitar pagar impostos. De manera que, pel que fa a magnituds, per cada dòlar que els plutòcrates russos amaguen a l'estranger, els plutòcrates nord-americans n'amaguen deu.

Pel que fa a la influència política relativa dels milmilionaris russos i nord-americans, no és clar qui en té més. Encara que no hi ha dubte de la proximitat de nombrosos oligarques russos amb el president Vladímir Putin, ell els controla més que no pas el govern dels Estats Units als seus. Des de la decisió del Tribunal Suprem dels EUA el 2010 que va atorgar a les corporacions el mateix dret a fer donacions polítiques que qualsevol individu, el 0,01% més ric dels nord-americans va fer el 40% de totes les aportacions de campanya. De cara a protegir la seva riquesa, ha resultat una inversió excel·lent.

¿És casualitat que des de la "desregulació" del finançament de campanyes els multimilionaris nord-americans hagin aconseguit el tipus impositiu més baix en una generació, i el més baix de tots els països rics? ¿És accidental l'enorme escassetat de recursos del departament d'Hisenda dels Estats Units? Segons un acreditat estudi de l'historial legislatiu dels Estats Units , res d'això és per atzar: la correlació entre el que aprova el Congrés i el que prefereixen la majoria dels nord-americans no és significativament superior a zero.

Per tant, si els multimilionaris de fora de Rússia també són oligarques, ¿l'èmfasi exclusiu d'Occident en els russos vol dir que "els nostres" oligarques i els dels nostres aliats són en algun sentit millors? Entrem aquí en un terreny ètic perillós.

Sostenir que els multimilionaris saudites responsables d'una dècada de devastació al Iemen són "millors" que Abramóvitx és ridícul. Putin creuria que li donem la raó si ens atrevíssim a afirmar que els petroliers nord-americans que es van enriquir amb la invasió il·legal de l'Iraq per forces nord-americanes i britàniques són moralment superiors als propietaris de Rosneft i Gazprom. Per descomptat que cada vegada que assassinen algun periodista valent a Rússia, els oligarques de Putin fan els ulls grossos. Però, alhora, Julian Assange, fundador de Wikileaks, s'esllangueix en una presó d'alta seguretat britànica, en condicions properes a la tortura, per haver revelat els crims de guerra comesos pels països d'Occident després de la invasió il·legal de l'Iraq. I què van fer els oligarques i governs d'Occident quan els seus socis comercials saudites desmembraven el columnista del Washington Post Jamal Khashoggi?

Després de la invasió d'Ucraïna per part de Putin, el govern britànic va declarar que estava decidit a esquinçar el vel de secretisme i engany que protegeix els diners que es refugien al Regne Unit per escapar de les autoritats policials i fiscals. Però cal veure si la realitat estarà a l'altura de la retòrica.

Potser l'únic motiu d'esperança que ofereix la tragèdia ucraïnesa és que ha creat una oportunitat per posar en el punt de mira tots els oligarques, no només els que porten passaport rus, sinó també els seus semblants nord-americans, saudites, xinesos, indis, nigerians i, esclar, grecs. Les mansions londinenques que segons informes de Transparència Internacional són buides, per què no donar-les a refugiats d'Ucraïna i el Iemen? I ja que hi som, també podríem lliurar el Chelsea FC als seus aficionats.

Copyright Project Syndicate

Iannis Varufakis és exministre de Finances de Grècia