Cal felicitar Òmnium Cultural pel seu 60è aniversari. No només ha demostrat una longevitat brutal, sinó que arriba a aquesta fita com l’entitat cívica amb més socis de Catalunya, al voltant de 180.000. És una xifra inaudita, i això ens ha d’enorgullir, però també ens ha de fer veure que, com sempre en la nostra història, la societat civil ha de prestar uns serveis que, en condicions normals, serien responsabilitat del sector públic. Fa quaranta anys que tenim autonomia, però és evident que la Generalitat no té les eines ni els recursos per defensar de forma eficaç la nostra llengua i la nostra cultura. Només un estat plenament sobirà, amb capacitat d’imposar les regles del joc als operadors privats, ho podria fer. Per això la feina d’Òminum continua essent tan necessària, i per això té tants adeptes.
Alguns intel·lectuals d’esquerra han blasmat l’origen burgès d’Òmnium, s’han rigut del seu antifranquisme amb corbata. Jo, al contrari, m’alegro que a la Catalunya del franquisme, on campaven els oportunistes, els conversos i els indiferents, existís un grup de burgesos que, sota el risc de buscar-se problemes amb el règim, gastés temps i diners en fomentar l’edició en català i la formació de les primeres fornades de mestres, en un moment en què la nostra llengua estava proscrita a les escoles. Tant de bo n’hi hagués hagut més. Tant de bo el seu compromís impregnés amb idèntica força el capteniment de Foment del Treball, per exemple. Afirmar això no implica restar ni una engruna del mèrit que van tenir les forces d’esquerra i els sindicats que van lluitar amb força per impedir que el virus del lerrouxisme rebrotés entre una massa obrera formada, en gran part, per grans contingents d’immigrants que no van tenir cap oportunitat de conèixer la realitat nacional de la seva terra d’acollida.
Òmnium ja no és una entitat burgesa, sinó una organització de masses, capaç de mobilitzar energies d’origen molt divers, amb un esperit sempre integrador, cívic i pacífic. El seu compromís amb el sobiranisme és una conseqüència lògica de la seva defensa de la nostra realitat nacional. Ha estat un compromís exercit sense caure en el partidisme, sense assenyalar traïdors, amb una voluntat sincera d’interpel·lar el conjunt de la societat. Aquest fet té una relació directa amb els lideratges de Muriel Casals i de Jordi Cuixart, el tarannà dels quals brilla més que mai en aquests moments en què una part de l’independentisme es consumeix en una estúpida croada contra els enemics de tota mena. Contra l’impuls sectari dels puristes, Òmnium continua essent un punt de trobada, tant per als coincidents com per als discrepants.
Per celebrar aquest aniversari, goso demanar als actuals dirigents d’Òmnium que, sense renunciar al seu compromís polític, recordin la importància de treballar per la llengua en el dia a dia, amb les eines disponibles i amb l’esperit integrador de sempre. El futur del català està en joc ara, i no podem esperar a la independència per posar-hi remei. En aquest sentit, voldria que Òmnium s’impliqués a fons en el debat sobre el futur de TV3 i del sector audiovisual, que és el veritable camp de batalla de la llengua catalana, i que és víctima de dilacions intolerables per la malaptesa dels nostres polítics.
Durant el franquisme, Òmnium pensava en el futur, però gestionava el seu present amb adversitats molt més feixugues que les actuals, donant valor a cada petita passa endavant, a cada petita victòria. De la mateixa manera, l’Òmnium d’avui ha de trobar temps i energies per impedir que el bosc li privi de veure els arbres.
