La importància econòmica del Banc de Sabadell a Espanya és menor que a Catalunya. A Catalunya, dues de cada tres pimes són clientes del Banc de Sabadell; a Espanya, una de cada dues.
La qüestió de la competència ha estat dictaminada per la CNMC, però, a banda de la crítica pel criteri únic amb què ho ha fet –respon a un àmbit espanyol i no català–, hi ha altres factors que aconsellen o desqualifiquen l’opa que s’han de tenir en compte abans que el govern l’autoritzi o la limiti. Això justifica la consulta. Algú ha dit que “preguntar és sempre bo”. És una prova de civilitat.
Si l’opa es fa, l’atenció als clients, tant passius –els impositors– com actius –els que demanen préstecs–, se'n veurà perjudicada. A Catalunya, per a les petites i mitjanes empreses, el 66% de les quals són clientes del Sabadell, suposarà un trasbals, perdran un banc finançador. Amb la pujada d’aranzels, tindrà efectes per als exportadors. No és massa coherent que s’habilitin fons de l’ICO per a aquest fi i alhora es permeti l’opa, que restringirà l’accés al finançament i reduirà el nombre de bancs. Als EUA hi ha 4.000 bancs. L’accés al crèdit és més fàcil que a Europa: hi ha un mercat financer únic i una economia més lliure. Es tracta que els bancs siguin més grans, no que n’hi hagi menys. Si la primera cosa es fa en detriment de la segona, és un perjudici per a tots.
La crítica a aquest argument pot ser que a Europa necessitem bancs més grans. La manera de solucionar-ho és a través de fusions transnacionals. Les fusions d’entitats que operen en una part del territori ni resol el problema de la dimensió dels bancs, ni millora el servei al client particular, ni fa créixer el volum de finançament a les empreses.
La reflexió que cal fer a la CNMC és que l’efecte sobre la competència d’una fusió de dos bancs no es pot jutjar només en l’entorn d’Espanya: s’ha de veure també a escala regional. Hi ha hagut entitats i associacions catalanes que s’han personat a la CNMC abans del seu pronunciament i no han estat escoltades. Aquest “cop de porta” justifica políticament la consulta pública.
Els arguments contra la fusió són clars: es perd ocupació, es perjudica el servei al client, es redueix el volum de finançament i no es contribueix a solucionar el problema de la dimensió ni la transnacionalitat dels bancs europeus, ni el de l’enfortiment del mercat financer de la UE. La crítica en aquestes qüestions ha de ser precisa. Repetir titulars –"s'ha de créixer per donar un bon servei", "la globalització és el signe dels temps"...– no pot convèncer més que els convençuts. És tosc.
Els anuncis del BBVA a la televisió i als diaris per reforçar i defensar la fusió estan fets amb la visió dels accionistes dels bancs. El públic no hi surt. És una visió miop per part del BBVA, que revela qui li preocupa i qui no. No li fa cap favor perquè el banc viu dels seus clients... i sembla que els ha oblidat. No és una propaganda massa encertada, se la podia haver estalviat, perquè el públic objectiu de la que ha fet és limitat, i hauria estat millor que s’hi hagués adreçat directament.
En política, actuar en funció de la segona derivada s'ha de fer si els efectes de la primera són clars i estan descomptats. Votar, com va fer el representant de Junts, a favor de l’opa en el si de la CNMC per poder presentar esmenes a la resolució i laminar la decisió principal, té un inconvenient: dona per descomptat que la resolució del Govern serà autoritzar l’opa, accepta que la qüestió principal es perdrà, la presenta com a inevitable. Les qüestions relacionades amb el preu són secundàries, les raons són estratègiques. Si qui ha de defensar les empreses catalanes vota a favor de la desaparició del Sabadell, sembla que no hi hagi alternativa... Si el vot de Junts hagués estat en contra de la majoria a la CNMC, ara facilitaria la tasca del govern espanyol per oposar-s’hi, si com és probable l’opinió pública s’hi manifesta majoritàriament en contra.
Convindria que no es caigués en l'infantilisme d’autoritzar l’opa posant com a condició que les oficines es mantinguin com ara en nombre, aparença comercial i personal però integrant el Sabadell dintre del BBVA. Cal no prendre les persones per incapaces d’entendre coses que són senzilles. No hi ha menyspreu més gran que que et prenguin per curt de gambals.
Intentar ara una fusió amb un altre banc per enfortir el Sabadell està prohibit per llei. Si es fa hi haurà recursos judicials i l’operació es retardarà. Per això cal evitar-ho.
La qüestió ara és: si, com sembla, el govern vol oposar-se a l’opa, quina és l’argumentació que pot esgrimir? No pot fer servir la competència, ho ha dictaminat la CNMC. La resta d’arguments estan lligats a qüestions operatives, incloent-hi la presència a Catalunya. Una manera cínica d’impedir l’operació és obligar que el BBVA vengui el negoci del Sabadell a Catalunya i València. Però és una decisió que deixa en evidència la voluntat del govern. Hi ha una dita que és pertinent: “Si vols passar el riu, t’has mullar el cul”. Es tracta de saber si una decisió que per a alguns té molt sentit –impedir l’opa– justifica el desgast polític de fer-ho. A Catalunya, sí; a Espanya no és segur. Però el que és inevitable és la crítica de l’oposició, que probablement el govern dona ja per descomptada.
L’objectiu final d’evitar l’opa justifica els inconvenients circumstancials. La consulta ho confirmarà. Per això s’ha fet.
