EL DEBAT DE L’AUTOGOVERN

L’oportunitat que el PP i CiU van perdre el 2011

JAVIER PÉREZ ROYO
JAVIER PÉREZ ROYO Catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Sevilla

Què hauria passat si el Tribunal Constitucional hagués dictat la sentència sobre l’Estatut de Catalunya de l’any 2010 el 2007? Temporalment, era possible: el recurs el van interposar els parlamentaris del PP l’any 2006 i, en conseqüència, el Constitucional podria haver-ho resolt l’any 2007. El resultat de la sentència del 2010 és ben conegut, però si s’hagués resolt tres anys abans, ¿hauria tingut el mateix impacte?

Es tracta, òbviament, d’un interrogant que no té resposta, però sobre el qual no resulta ociós reflexionar. L’Espanya del 2007 no era l’Espanya del 2010. Encara no havia fet acte de presència la crisi econòmica que va acabar esquerdant el pacte constituent sobre l’estat social. No existien l’angoixa i la crispació que s’apoderarien de la societat espanyola a partir de l’any 2008 i, en conseqüència, es podria haver abordat la decisió del Tribunal Constitucional en un ambient més serè.

La sentència sobre l’Estatut va ser dictada en el pitjor moment possible. La crisi de pacte constituent sobre la descentralització política de l’Estat es va superposar a la crisi de l’estat social provocat per la crisi econòmica. Entre totes dues van acabar desenquadernant el sistema polític tal com s’havia configurat des de l’entrada en vigor de la Constitució, i encara no hem aconseguit enquadernar-lo de nou.

En els anys immediatament posteriors a la concatenació de les dues crisis, en la segona meitat del 2010 i el 2011, encara semblava que es podia trobar una resposta a totes dues dins del marc previst en la Constitució. En les eleccions catalanes que es van celebrar l’octubre del 2010 i en les eleccions municipals, autonòmiques i generals que es van celebrar el maig i el novembre del 2011, es va produir un enfonsament dels partits d’esquerra i un enorme enfortiment dels partits de dreta tant a Catalunya com a Espanya.

Hegemonia electoral

CiU va aconseguir per primera vegada des de l’entrada en vigor de la Constitució ser el primer partit en totes les eleccions: municipals, autonòmiques i generals. Ni en els millors moments de Jordi Pujol ho havia aconseguit, un èxit sumat a la recuperació del poder a la Generalitat amb un Artur Mas que va superar l’anomenada travessia del desert, els set anys d’oposició.

El PP a Espanya va aconseguir també tornar a la Moncloa (amb majoria absoluta) i combinar-ho amb resultats aclaparadors a les autonòmiques i municipals. El debilitament de l’esquerra es compensava amb l’enfortiment de la dreta, al revés del que va passar als anys vuitanta. De la mateixa manera que el sistema polític es va recuperar de l’enfonsament de la dreta es podia recuperar de l’enfonsament de l’esquerra. No semblava que el sistema polític espanyol estigués condemnat a quedar desenquadernat.

Vull dir que CiU i el PP, enfortits pel cicle electoral, es van trobar en condicions de pactar una sortida per a les dues crisis que havien confluït amb l’esquerra als governs tant a Catalunya com a Espanya i que les va escombrar i, no obstant això, no van ser capaços ni tan sols d’intentar posar-se d’acord i compartir un diagnòstic, a fi de trobar una resposta susceptible de ser compartida a tot l’Estat, Catalunya inclosa. Cadascun va fantasiejar amb poder imposar unilateralment la sortida que li interessava i el resultat ha sigut el que estem veient.

En el temps en què ens és possible fer prediccions no es tornarà a disposar d’una oportunitat com la que van tenir el PP i CiU entre el 2010 i el 2011. Els autors del pacte pel qual es pugui tornar a un sistema polític ordenat tant a Catalunya com a l’Estat seran molts i no es podrà abordar exclusivament la integració de Catalunya a l’Estat al marge de la intregració de les altres comunitats autònomes.

Pel que fa al model territorial, tornem a trobar-nos en un moment materialment constituent, tot i que disposem formalment d’una Constitució. Ja sabem per l’experiència d’aquests últims deu anys que el pas del temps no només no ajuda a resoldre el problema, sinó que fa més difícil trobar una resposta. ¿Serem capaços d’intentar fer-ho?

Més continguts de