04/02/2022

Pa i circ

3 min
El ple del Parlament d'aquest dijousq

El passat no sempre fou millor. De fet, acostuma a passar el contrari. Comparin les fotos de fa només vint anys amb les actuals i si s’aturen un moment a pensar veuran que a hores d’ara tenim un salari mínim molt més alt, hi ha una consciència cada cop més estesa que qui no pot pagar el lloguer no ha de veure’s obligat a dormir al carrer, tenim una intercomunicació immediata amb la resta del món, ningú ha d’amagar la seva sexualitat, la violència contra la dona es persegueix i fins i tot les persones amb menys habilitats socials troben espais d’interacció social a les xarxes que fan que no es trobin tan sols com antany, quan havien de freqüentar discoteques que odiaven. Podria continuar l’enumeració, però no cal.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

També hi ha, però, punts negatius. Les persones, en el passat, eren més combatives quan es qüestionava la seva llibertat de manera autoritària. A més, ara s'ha perdut la noció de què és i representa un Parlament. Semblen potser dos fets aïllats, però estan absolutament interrelacionats. Malgrat que també és un mal en altres països, centrant la reflexió en Espanya, també en Catalunya, va haver-hi un moment en què la població seguia amb interès els debats parlamentaris. El Parlament espanyol tornava a ser democràtic i el català acabava de reobrir. La gent mirava ambdues institucions amb orgull. Avui, se sent allunyadíssima del que hi succeeix.

I no és estrany, malgrat tot. La disciplina de vot que imposen els partits –i que no existeix a tot arreu– és una irregularitat que fa que la gent percebi els parlamentaris com a prescindibles, perquè sempre es comporten com blocs monolítics. Els votants no coneixen qui voten, sinó de vegades només els líders. No senten que aquelles persones representin la seva veu, ignorant que la seva funció és justament aquesta. El principal instrument de la democràcia caigut en l’oblit...

A partir d’aquí, no és estrany que els tribunals prenguin l’acta de diputat als membres parlamentaris per qüestions nímies i no hi hagi ni una miserable manifestació espontània petita, sempre pacífica. Igual de dolent és que el Parlament s’utilitzi com a instrument de frivolitat. Una cambra legislativa existeix per convertir en llei la voluntat popular i per demanar responsabilitats al govern. No és un escenari per fer xous ni performances, ni tampoc és una pista de circ. És un espai en què la contundència i la seriositat no poden ser alterades amb l’insult i l’ús d’un vocabulari impropi, perquè les dues coses desvien el debat de les idees vers les emocions més bàsiques, manipulant vers la confusió i el no-res allò que hauria de ser un intercanvi de parers en benefici de nosaltres, el poble. Fa temps que les presidències dels Parlaments estan confonent la llibertat d’expressió dels diputats amb converses o exabruptes plens de fang i sense el més mínim rigor racional.

En aquest context, no és estrany que la gent tingui una tolerància increïble per la corrupció, sense ser conscients que són els seus diners, els dels seus impostos, els que s’estan robant. Comentaris com “ja se sap” o “què hi farem” després de descobrir-se una corruptela són el més normal entre la població. La gent no s’esparvera quan els càrrecs públics s’omplen de familiars i amics dels polítics, o altra gent que sense reunir cap de les dues condicions –tampoc la qualificació tècnica– és simplement “fidel”. Algun dia hauria de descobrir tothom que la política no és deixar que un conjunt de persones que han decidit dedicar-s’hi facin el que vulguin amb l’adjudicació de contractes públics i amb l’assignació de càrrecs. La gent de cada barri i poble ha d’exigir conèixer a qui voten en cadascun d’aquests llocs per demanar-los després responsabilitats personalment, sense perdre mai el vincle.

Només així aconseguirà entendre quan està sent víctima d’un acte autoritari, com l’absurda mascareta en exteriors, i sabrà –sense ser experts en Locke o Stuart Mill– quan ha de protestar i fins i tot desobeir de manera eficient –no de manera estèril– per defensar el sistema democràtic de qui el vol destruir amb els seus capricis. Potser així la gent coneixerà millor per quines causes val la pena realment manifestar-se, i per quines altres no fem cap servei a la llibertat, ans al contrari. Tal vegada la gent descobrirà llavors com funciona el poder i rebutjarà realment la corrupció amb els seus vots, cosa que els asseguro que no passarà desapercebuda a cap polític, perquè s’hi juguen la feina. Si seguim despistats pels xous dels polítics a i amb les institucions, no ens en sortirem mai.

Jordi Nieva-Fenoll, catedràtic de dret processal de la Universitat de Barcelona
stats