Pablo Hasél: fracàs del sistema
Per la magnitud de l’escàndol que representa, trobo que la notícia de l’empresonament de Pablo Hasél ha tingut un ressò massa limitat, dins la procel·losa actualitat en què naveguem. Pablo Hasél anirà a la presó, subratllem-ho, per les lletres d’unes cançons de rap, no per cap altre motiu. D’entrada se’l condemna a dos anys (el tribunal de l’Audiència Nacional ha decidit anar més enllà del que demanava la Fiscalia, que no era partidària de tancar-lo), que poden ser més o molts més si es tenen en compte altres causes que té Hasél pel mateix motiu, ja que pel que sembla és un delinqüent reincident (en efecte, reincideix a escriure cançons de rap).
Si finalment entra a la presó, serà l’únic artista empresonat en tota la Unió Europea per les lletres de les seves cançons i no, insistim-hi, per cap altre motiu: no ha traficat amb drogues ni ha tingut cap comportament violent amb ningú, per exemple. No serà, això sí, l’únic artista de la Unió Europea condemnat pel contingut de les seves cançons: n’hi ha un altre, Valtònyc, que viu exiliat a Brussel·les per no haver de complir la pena de tres anys i mig de presó que li va imposar la mateixa Audiència Nacional, i que va confirmar el Tribunal Suprem. Són, per tant, els dos únics artistes condemnats per la justícia del seu país (i condemnats a penes ben severes) per haver escrit allò que han escrit. Els dos únics en un territori, la Unió Europea, amb una població de 448 milions de persones. Observi’s que comparteixen la immensa fortuna de ser ciutadans espanyols. Fa poc va morir Antònia Beltran, mare de Josep Miquel Arenas -nom vertader de Valtònyc- sense que el seu fill pogués ser amb ella perquè no pot tornar a Mallorca ni a cap punt del territori espanyol: si ho fes, seria immediatament detingut i empresonat. Pablo Hasél ho serà aquesta setmana perquè ha decidit no exiliar-se: pensa que entrar a presó servirà per visibilitzar l’anomalia que suposa la justícia espanyola en el context europeu. En efecte, és anòmala: la justícia i la política espanyoles van unides, sovint contra el principi de separació de poders, i ara com ara tenen presos polítics, exiliats, represaliats i, fins i tot, cantants condemnats a presó per unes lletres irreverents, gamberres o insultants. Que això passi en un estat membre constitueix evidentment un problema per a la Unió Europea, que s’esforça per mirar cap a una altra banda. Però no mirar-lo només fa que el problema no tan sols persisteixi, sinó que es podreixi cada dia més.
El raonament del jutge per enviar Hasél a presó és que les seves lletres enalteixen el terrorisme, o fins i tot terroristes amb noms i cognoms. Tenim dret a preguntar-nos què li hauria passat si hagués escrit cançons enaltint feixistes, o fins i tot torturadors i assassins feixistes amb noms i cognoms. I tenim dret a respondre’ns que no li hauria passat absolutament res. L’extrema dreta, els neofeixistes i els nostàlgics del franquisme viuen incrustats dins l’elit judicial. I aquest és un fracàs del sistema: per a Espanya, però també per a Europa.
