Victoria Rosell, Salvador Alba i l'amnèsia periodística
Cada professió té les seves drogues. A Mad men vèiem els creatius de publicitat torrats des de bon matí. L'alcohol feia de combustible per a la creació publicitària. Diuen que les amfetes es van inventar per a la guerra de trinxeres a la Primera Guerra Mundial; jo recordo la meva pobra àvia explicant que comprava centramines a la farmàcia per aguantar tota la nit desperta passant a màquina els manuscrits dels llibres del meu avi. Ja ho saben, les senyores sabien escriure a màquina i els homes no; el meu avi dictava i la meva àvia teclejava fins a les tantes. Coses del patriarcat. Del que diuen que es foten els anestesistes millor ni que en parlem (per part meva només puc sentir simpatia per qui et pot portar al paradís amb propofol), i no parlem tampoc dels ciclistes d'elit; en temps de la meva infància hi havia un equip holandès (a Holanda, sembla, la indústria farmacèutica està molt avançada) en què les gastroenteritis dels corredors (o això deien) eren més que freqüents. Expliquen que la farlopa és droga d'executius, i en l'ambient estudiantil sempre s'acusava les mandíbules d'alguns antiavalots de moviments molt sospitosos (Sorogoyen va comprar aquesta tesi a la seva sèrie). Expliquen que l'MDMA és el filtre amorós dels poetes i la inspiració dels professors de filosofia. La classe obrera és més com Déu mana, de cafè i cigarro. Respecte als polítics, es diu (jo no ho he vist i si ho he vist no me'n recordo) que es foten de tot, començant pel cafè i acabant per les benzodiazepines, el prozac i, en general, els inhibidors de la serotonina. Amb tot, d'aquest darrer gremi, al qual vaig pertànyer, els que més admiro són els amants del vi i altres licors; segons sembla, Cayetana Álvarez de Toledo s'autoretrata a si mateixa a les seves memòries sempre amb una copa de vi a la mà. Això explicaria moltes coses.
El que cal preguntar-se, però, a propòsit del cas Rosell (que s'hauria d'anomenar cas Alba), és quina droga prenen els periodistes de la dreta mediàtica per oblidar-se de tantes coses i en particular de la condemna al jutge Salvador Alba per conspirar contra Victoria Rosell. Crec que tinc una hipòtesi de resposta. Quina és la droga que més llacunes provoca a la memòria, segons la ciència? Ja ho saben: els porros. Admeto que em costa imaginar-me Marhuenda, Paco Rosell, Julián Quirós o Susanna Griso fumant porros (tot i que a Vicente Vallés sí que me l'imagino una mica més). No se m'acut cap altra explicació per la seva falta de memòria.
L'any 2015, quan la que van anomenar "jutge estrella de Podem" va ser objecte d'una indecent operació de lawfare, el seu cas va omplir les portades i pàgines dels diaris i les escaletes dels telenotícies i tertúlies. No només es va demostrar que eren infundades, totes les acusacions que van forçar Victoria Rosell a deixar la política per poder defensar-se, sinó que fa uns dies vam saber, gairebé de miracle, que el Tribunal Suprem confirmava la condemna de 6 anys i mig de presó al jutge Salvador Alba, membre de la conservadora Associació Professional de la Magistratura i amic íntim de l'exministre Soria, per delictes de prevaricació judicial, suborn i falsedat en document públic per confabular contra Victoria Rosell.
Quan el jutge Alba va ser condemnat pel Tribunal Superior de Justícia de les Canàries, El Mundo, que havia dedicat rius de tinta a difondre les acusacions contra Rosell, va decidir que la condemna no havia d'aparèixer a la portada. Aquests dies, amb la condemna confirmada, a El Mundo s'han tornat a notar els efectes nocius de l'haixix, i el mateix ha passat amb les portades d'El País, l'Abc i La Razón.
L'única explicació possible d'aquesta amnèsia, que serviria per justificar que diaris, televisions i ràdios hagin renunciat a explicar la sentència contra Alba amb la mateixa profusió amb què van explicar totes les falsedats de què va ser acusada, és que entre directius i redactors s'abusa de la xocolata i ho han oblidat tot. El contrari ens obligaria a dir-los coses molt pitjors que viciosos. Si l'oblit és intencionat, estaríem parlant de veritables miserables.
