La commemoració dels cent anys del naixement de Paco Candel sembla que ha agafat el país a contrapeu. Candel, el seu pensament social i la seva obra literària no acaben d’encaixar en un temps de desconfiances partidistes i d’hipercorrecció política. És cert que encara queden dies per celebrar un Any Candel que, significativament, el Govern no ha fet oficial. Però si gairebé bé ningú no discuteix la rellevància del personatge, tampoc no està suscitant l’entusiasme que seria d’esperar.
Diverses raons poden explicar la inoportunitat d’aquest aniversari. Candel era home de consens en temps de coincidències nacionals bàsiques, ni que fos perquè el franquisme era l’enemic comú. Se’l podia vincular al PSUC i a Josep Benet, i alhora podia ser la nineta dels ulls de Jordi Pujol o de Joan Raventós. Candel se sabia prou independent per no sentir-se incòmode transitant entre aquesta diversitat ideològica de padrinatges, i tampoc no incomodava els padrins.
Ara el clima polític li seria advers. Tant a l'hora d’identificar l’enemic comú com per l’absència d’acords nacionals bàsics. No és temps per a Candels. Si algun partit gosés mostrar massa simpatia per Candel, se l’acusaria d’apropiació il·legítima. A qui accentués el seu vincle amb la causa nacional se li retrauria la complicitat amb la “burgesia” catalanista o les simpaties amb l’Església del barri. I si algú posava l’accent en la seva lluita social, d’altres recordarien que, per a Candel, això era indestriable del seu compromís per la llengua i la nació.
L’altra raó que pot explicar la incomoditat amb Candel és la seva llibertat narrativa, que ara mereixeria una forta reprovació. En el seu moment, Candel es va haver d’amagar per la radical veracitat de les seves històries, amenaçat per un veïnat que s’hi va veure identificat. Ara s’hauria d’amagar pel realisme social d’uns relats escrits sense filtres ideològics. De fet, tant des de l’esquerra com des de la dreta se li van reconèixer els mèrits d'Els altres catalans, però mai no es va valorar prou la seva obra literària perquè no s’ajustava als cànons hegemònics del seu temps. Candel no tenia els antecedents familiars dels escriptors que li eren coetanis, descrivia realitats socials que aquests no coneixien de primera mà i tot que era un home amb una gran cultura literària, alhora era autodidacta i no escrivia emmirallant-se en el món literari de l’època. La revisió crítica de les seves més de cinquanta novel·les, llegides sense prejudicis, encara espera el seu moment.
És cert que el seu pensament no era fruit d’una vocació acadèmica sinó d’un activisme fruit de circumstàncies biogràfiques particulars. Es pot descobrir amb precisió a la biografia Candel, de Genís Sinca, ara revisada i reeditada per Comanegra. Els altres catalans va ser un encàrrec que li va costar d’acabar, escrit des de l’experiència personal, amb un optimisme militant i una intuïció que anava de la lucidesa crítica a la utopia radical. Intuïció lúcida ja ho va ser no acceptar el títol proposat, Nosaltres els immigrants, que havia de ser paral·lel al de l’altre gran assaig de l’època, Nosaltres els valencians de Joan Fuster. I utòpic era escriure el següent: “A desgrat de tots els corrents migratoris, sempre hi ha hagut un fons de catalanitat que ha romàs inalterable. Davant d’aquest fons, per tant, sucumbiran tots els immigrants a la primera, a la segona, a la tercera, i si cal, a la quarta generació. En aquest sentit, ja hem assenyalat la gran vocació i capacitat d’element integrador que té Catalunya!”.
Els altres catalans torna a ser un llibre imprescindible. S’ha de llegir sense prejudicis ideològics ni literalitats fora de temps i lloc. S’han d’entendre les claus estilístiques de principis dels anys seixanta, òbviament. Se l’hauria de fer present al món universitari, el sectarisme acadèmic del qual mai no li ha donat l’espai intel·lectual que li corresponia. Però sobretot se n’hauria d’aprendre la profunda voluntat de contribució a la construcció d’aquella nació acollidora –ara en diuen inclusiva– que hi va saber identificar el catalanisme de l’època, tant de dreta com d’esquerra.
Els altres catalans, en definitiva, avergonyeix tant les actuals temptacions xenòfobes com les ingenuïtats bonistes, on unes alimenten les altres. Avergonyeix els qui necessiten contraposar la lluita social amb la nacional, sense adonar-se que una no té ple sentit sense l’altra. Avergonyeix els qui es rebolquen en la divisió fratricida. I avergonyeix els qui combaten la confiança i esperança en el propi país que ell va saber escampar tan generosament, i que és l’única roca sobre la qual es pot edificar un futur nacional emancipat. És a tots aquests que Candel fa por.
