Qui paga... et maltracta

Un bon antídot contra el cofoisme és l’informe sobre l’estat de la cultura i les arts que elabora el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA). Ens agrada pensar que Catalunya és un país admirable on els polítics poden mastegar amb satisfacció paraules com excel·lència. Ja no som terra d’escudella, sinó terra de coneixement i creativitat. La cultura ens farà guapos i rics! Cadascú és lliure de creure el que vulgui, perquè la fe no en sap res d’empirisme, però el reflex de la situació cultural a Catalunya que trobem a l’informe del CoNCA admet poc triomfalisme.

De totes les deficiències i mancances censades, n’hi ha una que glaça els somriures perquè també és el reflex del model econòmic del país. Diu el CoNCA que és urgent “dignificar els treballadors de la cultura”. És a dir, que cal lluitar pels drets laborals, convertits en animals mitològics en una societat on els números macroeconòmics s’aixequen sobre la precarietat material de les persones. En l’àmbit cultural, però extrapolable a d’altres, el CoNCA reclama acabar amb l’ús abusiu de contractacions de caràcter mercantil en les relacions laborals. Traducció: prou de contractes on el treballador assumeix tots els costos i totes les responsabilitats, a canvi de cap dret laboral. Prou que ho saben els músics, acostumats a cobrar poc, malament i tard; obligats a fer allò que la llei diu que ha de fer qui els contracta; condemnats a negociacions absurdes i, en la majoria dels casos, sense cap altra opció que empassar-se la indignació.

Qui et paga... et maltracta, i així volta la roda, escampant engrunes per sostenir un sistema insostenible. Tornem al principi: no té res d’admirable un país on les classes treballadores són sacrificades en nom de resultats econòmics dels quals només en gaudeixen uns quants.