Pagar els plats trencats
La companya Lara Bonilla entrevistava ahir un psicòleg, Rafael Santandreu, autor d’un manual que deuen haver vist fotografiat als autobusos: Les ulleres de la felicitat.
El cas és que a la conversa (a cop de titular, segons deia molt encertadament l’autora) l’home va dir dues coses que m’agradaria repassar. La primera, que “tenir el mateix company sexual i sentimental durant un temps llarg és de bojos”. I afegia: “Deixa que el teu home s’ho faci amb les veïnes, si no passa res!” Per argumentar-ho, feia servir l’exemple típic del plat de macarrons: “Tu menjaries macarrons cada dia?” Esclar que la segona cosa que deia és que “no has d’exigir mai res a la teva parella encara que tinguis raó”. I, en aquest cas, posava l’exemple següent: “Si el teu marit torna a casa emprenyat i comença a trencar plats, els has de recollir, no dir res, baixar a comprar-ne més i fer un sopar meravellós”. Suposo que el llibre està pensat per a les fembres.
En fi, en això de les parelles, hom fa el que pot o, de vegades, el que vol. Si em pregunten si vull macarrons cada dia diré que no, esclar, però si em pregunten si vull vi cada dia diré que sí! Si em pregunten si vull macarrons cada dia diré que no, però si em pregunten si vull menjar cada dia el que es cuina a casa meva, diré que sí, que sí! El que passa és que això de tenir moltes parelles és del tot incompatible amb la qüestió dels plats trencats. Vull dir que és impossible que el teu marit es busqui una altra parella si tu no només reculls els plats que trenca, sinó que en vas a comprar de nous i li prepares un sopar. Si fas això no tens rival al mercat. Impossible que en trobi una de millor. Ets l’esposa submisa que tot energumen trencaplats pot desitjar. Qualsevol altra que no fossis tu l’engegaria amb la veïna i trucaria als Mossos (no necessàriament per aquest ordre).
