Un país de mesells
La tardor del 17, els meus amics que estaven a favor del referèndum, però no veien gaire clar que no ens estiguéssim adreçant a un estimball, m’advertien que, si les coses no sortien bé, el país cauria en una gran frustració col·lectiva. Els he de donar la raó. Vivim una ressaca de desànim i, el que m’amoïna més, crec que això ens ha portat a una paràlisi total. Ens hem tornat mesells (més).
Podria posar una pila d’exemples, però em sembla que n’hi ha prou que ens fixem en dues problemàtiques greus: Rodalies i la sequera. Són dues qüestions de fons, amb múltiples implicacions i derivades a curt i a llarg termini. Em temo que, en tots dos casos, estem posant en joc el futur del país, en el sentit més ampli i profund del terme. Està en perill el model, la identitat, l’essència. No cal dir que aquí també hi té un paper decisiu la supervivència de la llengua, terreny en el qual tampoc no anem gens bé, però d’això en parlarem un altre dia.
L’estat lamentable, insuportable, de la xarxa de Rodalies està perjudicant els treballadors, especialment aquells que, foragitats de Barcelona pels preus dels pisos i per la invasió turística, han decidit buscar una vida més assequible a uns quants quilòmetres de la capital. El tracte que rebem com a contribuents és indigne i, per tant, indignant. Ja fa temps que passa de taca d’oli.
Un dany col·lateral pot ser que una part dels que han d’entrar a Barcelona decideixin tornar a agafar el cotxe, cosa que sens dubte va en contra dels signes del temps en els països civilitzats.
Mentre aquest desgavell castiga Barcelona i la seva àrea metropolitana, a la Catalunya rural, els pagesos convoquen tractorades per protestar per la situació desesperada que pateixen. La Confederació Hidrogràfica de l’Ebre ha assenyalat que les pluges han arribat massa tard i que les restriccions continuaran.
Des de les ciutats ens ho mirem compungits, enyorant el temps que els tractors desfilaven per les carreteres demanant la independència. Però tinc la sensació que amb el compungiment no farem res. Els pagesos no estan defensant només la seva subsistència: estan defensant la terra i els seus productes, ens estan defensant a nosaltres, que, amb els sous minsos que cobrem, haurem de pagar a preu d’or l’oli d’oliva, els cereals, la fruita o l’arròs.
Per què no ens plantem? Per què no ens rebel·lem? Segurament perquè hem perdut la força i la motivació, perquè estem convalescents, perquè ens hem tornat mesells.
Llegim que un turista en un hotel de luxe consumeix cinc vegades més aigua que un veí de Barcelona (que aquest estiu no tindrà dutxes a les platges i veurà la ciutat menys neta). Sentim que les restriccions per als camps de golf són més aviat toves però que a les zones verdes (i escasses) de les nostres ciutats s’hi prohibeix el reg. I, per acabar-ho d’adobar, ens veiem amenaçats per un estiu ardent, que probablement serà fatal pel risc d’incendi, mentre els pantans es van assecant i no podran servir aigua per apagar els focs.
Si busquem mesell al diccionari (una altra paraula que es va perdent, i són centenars), hi diu: que no se sent dels cops. ¿Som, volem ser, un país de mesells?
