Des que França va qüestionar la presència dels mòbils a les aules el 2018, ens l’hem mirat com a referent pioner d’educació digital. L’any passat van fer un pilot a més de 200 centres imposant la “pausa digital diària” en horari lectiu, i el curs vinent s’estendrà per a tot l’alumnat de menys de 16 anys. Els mòbils no entraran a cap classe francesa, tampoc del Regne Unit. No obstant això, un estudi de la Universitat de Birmingham conclou que la prohibició com a mesura aïllada no millora el benestar de les criatures ni augmenta el rendiment acadèmic, i només redueix 30 minuts el temps de pantalla diari.
En canvi, parlem poc de l’estratègia educativa digital francesa prevista per al període 2023-2027, que incorpora elements d’interès com el foment de programari lliure. El ministeri d’Educació impulsa una infraestructura digital que posa al centre la sobirania de les dades, la inclusió i l’ètica. No es tracta només d’instal·lar sistemes alternatius com Linux o Nextcloud, sinó de promoure un ecosistema digital que reforça la privadesa, però també l’autonomia i la col·laboració. Aquesta aliança entre l'educació pública i les alternatives tecnològiques demostra que és possible pensar en gran: crear estàndards, crear cultura, crear condicions. I es pot fer en clau ètica i de proximitat. El canvi de mirada implica deixar d’assenyalar dispositius digitals (siguin mòbils o pissarres) per comprendre que les empreses proveïdores de tecnologies i programaris són també un agent de socialització. No només són el canal, sinó que configuren el paisatge, modelen les conductes i decideixen quins valors amplifiquen.
Ens fixem obsessivament en els mals usos individuals, quan en realitat és un problema de mercat i disseny tecnològic. Ens falta una política digital valenta que interpel·li les plataformes, que les obligui a oferir entorns digitals més sans, a abandonar les lògiques addictives de l’economia de l’atenció i a incorporar criteris ètics i inclusius en les seves eines. L’objectiu no és només protegir els infants, sinó formar-los com a ciutadans digitals lliures, responsables i amb capacitat de transformar la societat.
I no cal començar de zero: aquí tenim exemples com Linkat o Nodes (d’adopció tímida però impulsats per la Generalitat), que podrien combinar-se amb solucions integrals (més semblants a les funcionalitats habituals de Google, que predomina en més del 90% dels centres catalans, sobretot arran de la digitalització forçosa del confinament). El 2021 a Barcelona es va fer un pilot del Digital Democràtic (fruit de la col·laboració entre Xnet i l’Ajuntament), però seguim atrapats en el peix gros.
Apostar pel programari lliure no només transformaria l’educació, sinó que podria obrir la porta a un model de vida digital més just. És un exemple del que pot passar quan l’educació deixa de reproduir motlles per esdevenir un autèntic espai de creixement, experimentació i construcció de futur. En aquest escenari podem exigir un sector privat compromès. Habitualment els recels en aquesta aliança pretenen allunyar les aules de corporacions que les veuen com una oportunitat comercial. Però imaginem-nos que podem crear una mena de laboratori de lideratge digital responsable i ètic, en el qual podem elevar els estàndards i generar incentius regeneratius en lloc d’extractius.
Dilluns passat coneixíem el pla de digitalització responsable. Sense sorpreses i amb desil·lusió per l’oportunitat perduda. El mateix estudi de Birmingham que qüestiona les mesures restrictives consta en l’informe del grup expert. Cas omís. Alhora han encarregat dos informes d’avaluació (rigorosament fets per Ivàlua) que recullen la realitat catalana als centres i revisen la producció científica dels impactes. No obstant això, en el pla es fa una menció superficial a objectius i mostres recollides, però no s’inclouen resultats ni quines recomanacions s’incorporen o per què es descarten.
Ens calen polítiques públiques valentes i que valorin l’evidència científica per davant dels titulars i el pànic moral. No es tracta d’assenyalar i culpar les persones quan la inèrcia del mercat ens sobrepassa. Tampoc podem cedir la infància com a justificant del control: un exemple clau és el debat sobre la verificació d’edat amb biometria per accedir a determinades plataformes. Un cas d’ús que obre la porta a justificar uns nivells de vigilància sense precedents a qualsevol edat. Estic convençuda que ens mereixem una digitalització més corresponsable i infinitament ambiciosa.
