Es va presentar, fa uns dies, l’Any Joan Salvat-Papasseit, que, amb motiu del centenari de la mort de l’autor d’El poema de la rosa als llavis, es proposa de celebrar, divulgar i estudiar la seva obra i figura. Coincideix en el temps amb l’Any Vicent Andrés Estellés, que commemora el centenari del seu naixement, i amb l’Any Àngel Guimerà, que, com Papasseit, fa cent anys que se’n va anar d’aquest món. No hi ha cap inconvenient en aquestes coincidències, al contrari: les celebracions dels grans autors, quan es fan bé, s’alimenten mútuament. Ho va demostrar recentment la celebració paral·lela dels anys dedicats a Joan Fuster i a Gabriel Ferrater, comissariats, respectivament, per Enric Sòria i Jordi Cornudella.
Es tracta, en tots els casos, de programes institucionals que inclouen activitats de tota mena pensades per fomentar el coneixement d’aquests noms de referència de les lletres catalanes, en diversos nivells i àmbits de la societat, de les escoles a les universitats, passant per la música popular, els mitjans de comunicació i tot el que es vulgui imaginar. És segur que els comissaris encarregats de coordinar aquests programes (Ferran Aisa l’Any Papasseit, Àngels Gregori l’Any Estellés, Ramon Bacardit l’Any Guimerà) sabran treballar no tan sols per recollir o desenvolupar les millors propostes per a cadascun dels autors, sinó també per posar-les en diàleg. Al cap i a la fi, una literatura és un sistema, i els autors i les obres hi tenen més sentit com més de prop se cerquen i s’observen les interrelacions entre ells. D’entrada, Guimerà, Papasseit i Estellés tenen en comú l’element vertebrador de la llengua catalana, a la qual cadascun d’ells va dedicar tot el seu esforç, en moments tant o més durs o incerts (jo diria que bastant més) que els actuals. I d’entrada, també, l’Any Papasseit ens ofereix ja un doble gran guany: l’obra poètica completa de l’autor en dues edicions, la de Godall Edicions amb Lo Diable Gros, i la d’Edicions 62.
Un altre fil roig entre els poetes Papasseit i Estellés i el dramaturg Guimerà (que també va ser poeta, tot i que el coneixem sobretot pel seu teatre) és el vitalisme. Papasseit, com l’ha descrit Ignasi Aragay, és el poeta de l’optimisme eroticosensual. I potser amb més amargor, però també com un nervi conductor, la força eròtica actua com un al·legat vitalista en els versos i els drames d’Estellés i Guimerà. Encara més: aquesta mateixa força és també el tema i l’impuls creatiu, tot alhora, de bona part de la poesia del pare de tots ells, Ausiàs March: justament aquest passat cap de setmana s’ha celebrat, a la seva Gandia natal, el Tres de March, un festival que ha arribat a la cinquena edició i que consisteix en tres dies dedicats a gaudir i enaltir un dels més grans de la poesia europea del seu temps.
Vitalisme i vitalitat. Poetes del XV i del XX que duen la literatura catalana fins al XXI com una literatura europea plenament viva, tan paradoxalment com es vulgui en un país que s’entreté fantasiejant amb la seva pròpia desaparició.
