1. Intuïa que el fenomen era greu. I se m’ha acudit certificar-ho. M’he preguntat des de quan Espanya, Catalunya i Barcelona viuen amb els pressupostos prorrogats. L’estat espanyol va tirant amb els pressupostos de 2023. Catalunya també malviu amb els pressupostos de 2023. Barcelona, per la seva banda, fa la viu-viu amb els pressupostos aprovats el maig de 2024 gràcies a un procediment especial com és una qüestió de confiança. La paràlisi, doncs, és triple i en tots els àmbits. Fa tres anys, com aquell qui diu, que es conserven les despeses estructurals previstes, de sanitat, educació, serveis socials o els sous dels funcionaris, però no es poden posar en marxa nous programes ni inversions estructurals. Prorrogar els pressupostos vol dir assegurar que, administrativament, el país no s’atura, però que tampoc no millora en res. És una condemna. Se’n ressenten els projectes, les infraestructures i, per tant, els ciutadans. I així ens va, per exemple, amb metges protestant per un nou conveni, amb mestres al carrer i les Rodalies aturades. Però anem a pams.
2. Pedro Sánchez no ha aconseguit aprovar uns pressupostos generals de l'Estat ni el 2024 ni el 2025, i sembla que tampoc ho aconseguirà el 2026. La Generalitat de Catalunya fa la viu-viu amb els últims pressupostos que va aconseguir aprovar Pere Aragonès, gràcies als vots d’Esquerra, el PSC i Comuns, el 10 de març de 2023. L’any següent, davant la impossibilitat d’arribar a un acord amb aquells mateixos partits, o amb uns altres que garantissin la majoria, Aragonès va dimitir i es van convocar eleccions. Aquells pressupostos expansius que van quedar al calaix el 2024 haurien ajudat molt a la salut, a l’educació, a l’habitatge i a la cultura, la conselleria maria que continua maldant perquè s’arribi, d’una vegada, al 2% de tota la despesa global del país. Les eleccions les va guanyar el PSC, però Salvador Illa també lidera un govern en estantissa minoria. Com el de Pedro Sánchez a Espanya o el de Jaume Collboni a Barcelona. Socialisme arreu, però sense cap majoria que els permeti respirar i aprovar cap millora significativa enlloc.
3. Governar en minoria vol dir això. Haver de pactar amb altres partits que tenen una ideologia o unes prioritats diferents de les teves. La geometria variable obliga els governs, però també els opositors, a cedir en alguns aspectes per tal d’arribar a acords que busquin el bé comú i beneficiïn el 100% dels ciutadans, votin el que votin, o encara que s’estimin més quedar-se a casa i no posar mai una papereta a l’urna. Estem instal·lats, però, en un pervers món de blanc o negre. Les polítiques sectàries, radicals i de línies vermelles provoquen el desgast del govern de torn, però són un suïcidi social d’una irresponsabilitat no quantificada. Ningú no hi guanya. Al contrari, tothom hi perd. Els partits actuen més per fotre l’altre que pensant en el bé de la gent. I aquesta mirada, curta i enverinada, no té càstig. Als partits se’ls hauria de dir: toqueu-vos la pera tant com vulgueu els uns als altres, però esteu obligats a aprovar uns pressupostos.
4. Aquest no a tot del nostre calidoscopi de partits em fa assenyalar-los, sense excepció, com uns pocavergonyes. A Espanya, la vergonya s’ha perdut del tot i, allà, la paraula que tenen és sinvergüenza. De poc a gens. Si aquí anem justos de moralitat, a Madrid ja no en tenen ni un bri. Ells, sempre, més de tot. També amb el llenguatge. En aquest cas, el conjunt de partits polítics són la suma exacta de pocavergonyes i de sinvergünezas. Els votem perquè gestionin la cosa pública, i perquè ens millorin la vida, no perquè ens l’estanquin amb posicions maximalistes amb l’únic objectiu de tirar pedres a la teulada dels qui manen. A la llarga, qui al cel escup, a la cara li cau.
