04/01/2016

La paraula és ‘emancipació’

3 min

Abunden les lamentacions sinceres per la falta d’acord per formar govern, acompanyades d’un cert dramatisme impostat que dóna per morta una pulsió de llibertat que ha superat circumstàncies més greus que la present. Formen part d’una mirada enrere, sovint més orientada a passar comptes i justificar renúncies que a seguir endavant. Són inevitables, i fins i tot poden ser necessàries per redimir la frustració d’unes expectatives no acomplertes. Que sigui la història i els qui es vegin capaços d’escriure-la que passin comptes quan sigui l’hora i a la vista de quin sigui el final.

ARA, PERÒ, EL TEMPS se’ns tira a sobre: tenim eleccions a tres mesos vista. I ja fem tard per considerar sobre quines bases es podrà tornar a convocar el vot del ciutadà pacient, de l’impacient i de l’avorrit. Les properes eleccions ja no seran ni un segon plebiscit, ni un simple retorn a l’escenari autonòmic. Del plebiscit n’hem de retenir dues dades: va donar majoria parlamentària independentista però va quedar curt en vots i cal ampliar la majoria social sobiranista. I el postautonomisme, amb la innocència ja perduda, crec que l’ha descrit bé Miquel Puig: “La independència i un país millor els farem la gent d’ordre o no es farà. Ara està més clar que ahir. A treballar”.

PER ANAR A LES ELECCIONS, doncs, proposo una nova perspectiva i cinc objectius principals. En primer lloc, serà inexcusable començar amb una promesa de reparació als més injustament damnificats per una crisi que no tothom ha hagut d’assumir segons les seves responsabilitats. Sense una autocrítica franca, agosarada i creïble —especialment, per part dels qui han tingut responsabilitats de govern—, no es pot fer ni el primer pas. Una autocrítica, esclar, acompanyada d’un pla d’acció consistent i realista, precís en el curt, el mitjà i el llarg termini. El treball parlamentari d’aquests tres darrers mesos pot ser molt útil.

EN SEGON LLOC, hi ha d’haver un compromís d’honestedat radical. Això passa per garantir la màxima transparència i control exigible en una democràcia de qualitat. I, per ser creïble, primer s’ha de fer un escrutini exigent a l’interior de les pròpies organitzacions. I no estic pensant només en les formes de corrupció econòmica, sinó també de corrupció democràtica en general: la gestió de les decisions i els seus resultats, de la informació... I tant en les formes de govern com en l’organització interna dels partits.

AMB AQUESTES DUES primeres exigències satisfetes, es pot passar a atendre el manteniment i el creixement de la base social. D’una banda, cal oferir garanties de seguretat jurídica i personal al ciutadà moderat, que és la majoria. Puig parla de gent d’ordre, que és la manera de referir-se a tothom que vol treballar amb dignitat, que es preocupa pel futur dels seus fills i del planeta, que vol prosperar individualment i col·lectivament o que sap que l’educació cívica i en coneixements és la millor aposta de futur. No és la indignació qui pot posar condicions, sinó la responsabilitat. I en aquest camp hi ha molta feina feta que les plebiscitàries, inexplicablement, van ignorar. D’altra banda, és imprescindible donar una resposta adequada als catalans que senten un afecte profund a Espanya. I això només pot venir de fer una proposta precisa de relació constructiva amb Espanya que permeti i prometi connectar-hi en unes millors condicions que les actuals.

FINALMENT, de totes les paraules que descriuen el procés sobiranista, s’hauria d’acabar imposant la idea d’emancipació, és a dir, l’alliberament d’una servitud forçada. Una emancipació política, econòmica, social i cultural que no es fa contra ningú i que va a favor de tothom. Anem a votar?

stats