El lector una mica informat deu haver sentit a parlar del gir reaccionari dels homes joves, que ja són, de mitjana, el grup que se situa més a la dreta de la nostra societat. Tenen més tendència a votar partits de dreta radical, a expressar posicions antiimpostos, autoritàries i escèptiques amb la democràcia i, sobretot, antifeministes. Per contra, les dones joves (en algunes dimensions) s'han mogut cap a l'esquerra, i això ha obert una gran esquerda ideològica i de valors entre homes i dones de les generacions més joves, amb conseqüències profundes.
Per explicar aquesta dinàmica sovint es posa el focus en tiktokers i youtubers que difonen missatges reaccionaris. Sense negar la influència de les xarxes socials, cal ser escèptics amb les explicacions simplistes. A les xarxes hi ha continguts de tota mena, i si triomfen més uns que uns altres és perquè encaixen amb el que l'audiència vol escoltar. Tots ens exposem, selectivament, a aquella informació que encaixa amb les nostres idees. Per això, la popularitat de personatges reaccionaris a les xarxes és un símptoma, més que no pas la causa principal, del que està passant.
Per això és important anar més enllà, i fer-se les preguntes difícils. Quins són els malestars que escoren aquest sector del jovent cap a posicions reaccionàries? No és fàcil identificar-ne les causes amb claredat, però sí que podem dir que els homes joves, afronten algunes tensions estructurals singulars que alimenten el malestar.
Per exemple, al mercat de treball. Les feines més masculinitzades, sobretot les de tipus manual, són les més vulnerables a la robotització i a la deslocalització. I això ja està afectant també altres sectors masculinitzats més qualificats, com els programadors, que són un dels col·lectius més vulnerables davant la IA. En canvi, les professions més feminitzades, per norma general, tendeixen a estar vinculades a la cura de les persones, els serveis personals o l'atenció al públic i, malgrat que tradicionalment han tingut condicions estructuralment més precàries, estan menys exposades a aquestes amenaces.
D'altra banda, hi ha el fet —explotat interessadament pels discursos reaccionaris— que algunes de les polítiques d'igualtat de gènere en el món laboral, necessàries com són, sovint impliquen una dinàmica de compensació intergeneracional. Si s'estableixen quotes en l’accés a determinades professions o en la promoció dins de les feines, per exemple, els costos no recauen en els homes més grans i ja assentats laboralment, sinó en els joves que hi volen accedir, que assumeixen així els costos de compensar els efectes dels privilegis de les generacions anteriors.
Tanmateix, la fractura ideològica ja es manifesta en adolescents de 13 i 14 anys, abans de la incorporació al mercat de treball, i per això cal fixar-se en el que passa al sistema educatiu. Ja fa temps que en educació els nois queden enrere. Tot i que les dades estan millorant, l'abandonament escolar prematur és 6 punts percentuals més elevat entre nois que entre noies. Més del 57% d'alumnes que van presentar-se a la convocatòria de l'any passat de les proves d’accés a la universitat eren dones, tot i que representen un 47% de la població de 18 anys a Catalunya. El curs 2023-24 van accedir a les universitats catalanes un 57% de noies. Tret dels estudis d'enginyeria, amb un 70% d'homes, en totes les altres branques el predomini femení és molt clar: són el 73% a les ciències de la salut, el 66% a humanitats, el 60% a ciències socials i jurídiques i el 53% en les carreres de ciències.
No és només l’accés als estudis, sinó també les notes. Mentre que en les PAU els resultats de nois i noies són gairebé idèntics, a batxillerat hi ha gairebé mig punt de diferència a favor de les noies. És una diferència molt important, que es pot deure a diversos factors: sabem que els nois tendeixen a rendir millor en situacions d'alta pressió, i que les noies solen ser més constants. Però també hi ha molta evidència acumulada que apunta a un biaix sistemàtic en l'avaluació: en molts experiments aleatoritzats que s'han fet en diversos països s'hi detecta que, davant la mateixa tasca, la qualificació que reben les noies és significativament més elevada que la dels nois.
Tot plegat, com és lògic, té conseqüències en la percepció subjectiva del sistema educatiu. Tant les valoracions de l'experiència escolar com l'opinió sobre el professorat són més negatives entre els nois. Aquests diferencials educatius, que es van eixamplant, tenen conseqüències en moltes dimensions, tant materials com culturals, perquè l’accés a l'educació és transformador de vides i consciències.
Per això és important analitzar bé què passa amb els nois al sistema educatiu, i més enllà. Fa respecte parlar-ne, pel risc que la reflexió sigui instrumentalitzada pels sectors reaccionaris. Però és imprescindible entendre bé les causes profundes de la dinàmica reaccionària entre un sector dels homes joves, per mirar de contrarestar-la més enllà de discursos moralitzants, que sovint són contraproduents.
Cal afrontar els reptes i problemes específics que afecten els nois joves en l'àmbit educatiu, laboral, de salut o de lleure. Però també en el pla simbòlic i de discurs. Fa l'efecte que manca un discurs positiu sobre la masculinitat amb què es puguin identificar la majoria dels joves, sense associar-la sistemàticament a connotacions negatives (toxicitat, violència) ni insistir a desmuntar-la. Renunciar a fer-ho equival a deixar a les veus reaccionàries tot l'espai per definir en positiu què és ser home avui.
Això, òbviament, no ha d'anar en detriment d'afrontar les formes de discriminació i problemes específics que pateixen les dones joves —des de la pressió estètica a les violències sexuals, la precarietat laboral, la desigualtat en les càrregues de cures o la penalització laboral per maternitat, entre d'altres. És més: per consolidar i aprofundir els avenços cap a una societat igualitària, avui, és imprescindible també entendre i atendre els reptes i malestars dels homes joves.
