Passarel·les de moda forana a Barcelona (1982)
Peces històriques
De la crònica de María Pilar Comín (Saragossa, 1921-Barcelona, 2004) a La Vanguardia (26-V-1982). Traducció pròpia. El cas de Giorgio Armani (Piacenza, 1934-Milà, 2025) –dissenyador italià que va morir fa deu dies– és representatiu de la recepció periodística de la moda estrangera a la Barcelona del postfranquisme tardà. La crítica especialitzada encara no s’havia espolsat del tot els tics autàrquics de la dictadura. En aquesta peça Pilar Comín qualificava així en el subtítol la desfilada de models estrangers: “Una competència dins de casa”.
A mesura que Espanya anava declinant la força de convocatòria de l’alta costura i trobava en el seu camí una sèrie aclaparadora de dificultats, entrebancs i contratemps, diverses firmes estrangeres de reconeguda categoria s’anaven interessant pel mercat espanyol per tal d’anar-hi penetrant mitjançant qualssevol dels sistemes habituals: venda directa dels seus models o fabricar-los a Espanya pel sistema anomenat “royalty”. Els resultats, segons sembla, són bons, vist que l’interès no decau pas. Ben al contrari: va augmentant en la majoria dels casos que coneixem. I no tan sols per la qüestió dels vestits, sinó dels perfums i dels complements, formidables suports econòmics en el desplegament internacional de la moda europea. Això és així, ens agradi o no ens agradi... I com a periodista no puc ignorar-ho. Però després de tants anys d’il·lusió i lluita per la nostra moda, el que jo voldria dir és que, si més no, calia que haguéssim exportat nosaltres tant producte com el rebut. I ja no vull parlar del famós Mercat Comú, perquè això sembla un ocell de mal averany. Potser en aquest entrellat de vasos comunicants que és la Internacional de la Moda, la influència més gran d’Espanya en els darrers dotze anys ha estat l’adlib d’Eivissa a través de les seves discretes xifres d’exportació. [...] Algunes de les col·leccions foranes que hem vist ara a Barcelona m’han semblat un adlib sofisticat i quintaessenciat en l’òrbita de l’estètica informal sense límits. Amb la qual cosa no vull pas dir que tal dissenyador o tal altre s’hagin fixat conscientment en la petita illa balear, sinó que la inspiració i el treball eivissencs ha aconseguit generar un clima centrífug, que escapa, com les ones, del centre d’origen. En la moda, és vital el “flair”, el clima... En realitat és això: qüestió de clima. Una festa adlib em va semblar a mi la desfilada d’Armani i Cerruti al Princesa Sofia de Barcelona. I fins a cert punt també el que van protagonitzar Ungaro, Kenzo i Rykel, al mateix hotel, el passat mes de març. [...] Del dissenyador de moda italià Giorgio Armani em va quedar la impressió d’un memorable esclat poètic del color, molt inspirat en Picasso. A estones, allò semblava un Picasso flotant en faldilles i saragüells [els calçons amples i amb plecs, propis de la indumentària camperola tradicional a Tortosa i a València, segons el diccionari de l’IEC].
