13/04/2022

Passió pels martiris

3 min
Una dona participa en una processó de Setmana santa que durarà dotze hores a Antigua Guatemala (Guatemala).

La pandèmia no ha marxat però nosaltres hem decidit acomiadar-la. Hi ha visites que es fan eternes. I pandèmies que es fan molt llargues. La Setmana Santa ja torna a fer la mateixa por d’altres anys, amb processons als carrers i a les carreteres. Potser sí que en aquests temps que corren el millor que podem fer és resar. Però, en general, si no comptem l’ajuda que se li va donar a Moisès per separar el mar Roig i que va matar milers d’egipcis, ha estat més efectiu anar avançant que esperar que qui escolta els nostres precs modifiqui la història. De fet, la història ha estat creada per pensar que pregant la gent s’entén. Però tendim a entendre’ns millor quan reneguem col·lectivament. Estem d’acord que això del covid és una llauna. Un malson per a les relacions humanes i les exigències econòmiques mundials. Per això, encara que el covid no se’n vagi, nosaltres li diem adeu. Les nostres oracions han estat escoltades. Adeu. Tornem allà on érem però sense ser exactament qui érem i amb el món encara una mica més tronat. Qui va dir que “Sempre tot pot anar pitjor” no pintava els seus quadres amb els colors de l’arc de Sant Martí. Això que, afortunadament, la natura encara és prou generosa com per enlluernar-nos amb les seves paletes infinites. Fins quan? No se sap. Vull dir, nosaltres no ho sabem. Ella sí. Que per això és sàvia. No com la Setmana Santa. Que no arriba a Setmana i encara menys a Santa. 

A Ucraïna, a la guerra, protegeixen amb fusells els nadons comprats a través de la detestable gestació subrogada (hi ha eufemismes més esgarrifosos que d’altres) perquè la compra arribi en condicions perfectes, mentre, al mateix escenari, les dones i les nenes són violades pels exèrcits com en totes les guerres. És tan repugnant i dolorós que les paraules es tornen estèrils. Cada vegada fem una notícia d’aquest horror com si fos la primera guerra i la primera vegada. Però les tradicions més execrables es perpetuen gràcies a la violència estructural que situa la maldat al podi de l’activitat humana. No només en les guerres. Em sobrepassa. També saber que, des del 2020, l’exèrcit brasiler ha comprat 35.000 píndoles per combatre la disfunció erèctil masculina. Bolsonaro, el negacionista, confia en la Viagra per aixecar l’exèrcit mentre els hospitals brasilers no tenen prou medicaments per a la població. Bolsonaro, el populista, es preocupa perquè al seu exèrcit se li posi dura, no fos cas que les forces armades anessin capades de masculinitat, però va votar en contra d’un projecte de llei per fer front a la pobresa menstrual (un altre eufemisme per dir que les dones pobres pateixen el doble per ser dones i per ser pobres). Després va rectificar i finalment es va acabar aprovant una llei que clama al cel que encara s’hagi de discutir. Sobre les necessitats de l’exèrcit es veu que no calia fer-ne cap debat. Es posen pastilletes blaves als pressupostos i les paguen les brasileres i els brasilers. Jo no entenc ni l’ordem ni el progresso. 

A la crisi global, l’augment de preus i el cinisme persistent d’estafadors patriotes amb canells abanderats, cal sumar-hi les nostres pròpies crisis personals. Una cosa és decidir que donem per tancada la pandèmia i l’altra són les seves conseqüències psicològiques, que romanen obertes com aquelles ferides que no vols mirar perquè fan angúnia. Però encara cau, de ves a saber quina escola de negocis, algun il·luminat que considera que totes les crisis són una oportunitat, encara que una vagi darrere una altra i quedi poc sostre per aixecar-se sense fer-se mal al cap. Em demano una pastilla. Que no sigui blava. 

Natza Farré és periodista
stats