06/12/2021

Patis de reeducació i adoctrinament

3 min
Patis de reeducació i adoctrinament

Si hi ha partits polítics que creuen, amb una arrogant superioritat moral, que ens han de fer feliços segons la seva particular concepció del que és la felicitat, ¿com no hi ha d’haver qui vulgui reeducar-nos segons la seva particular ideologia? Així, no és estrany que ara es vulgui intervenir en el joc infantil escolar eliminant els camps de futbol per reeducar les criatures, en concret els nens, que ja se sap que són els portadors de la mala llavor de la discriminació de gènere.

L’arrel de tot plegat és un corrent que pretén relativitzar la distinció home-dona, i que per fer-ho nega el caràcter binari del sexe. Que sexe i gènere no eren el mateix, ja ho sabíem. El primer té una base biològica, mentre que el segon té una dimensió cultural. Ho deia fa poc David Bueno: “Som cultura i genètica gairebé a parts iguals”. I fins a quin punt el sexe limita la variabilitat del gènere, és una qüestió discutida i complexa. En qualsevol cas, distingir gènere i sexe havia estat un gran avenç per aprendre a respectar la diversitat d’identitats, comportaments i emocions al voltant de la sexualitat.

Ara bé, aquest nou corrent no en té prou amb la dialèctica entre biologia i cultura, sinó que vol portar el relativisme al mateix sexe biològic. I ho fa sostenint que el sexe és un eix, un spectrum que va, diuen, de la "masculinitat típica" a la "feminitat típica", passant per posicions d’"intersexe". Un argument sostingut pel fet que hi hauria individus l’anatomia sexual dels quals no s’ajustaria del tot al model binari, i per l’existència no sempre clarament diferenciada dels òrgans sexuals secundaris. I per fer socialment efectiva la desaparició del caràcter binari del sexe, s’estrafà el llenguatge. Així, ja no hi ha nens sinó “criatures socialitzades en masculí”, o ja no hi ha dones sinó “persones menstruants”, per no ofendre els homes transgènere que menstruen.

Aquest no és l’espai adequat ni tinc l’autoritat professional per rebatre una ideologia que es proposa enfosquir la realitat d’un sexe binari i que molts biòlegs consideren pseudocientífica. Però sí que es poden apuntar algunes febleses rellevants. Per començar, en el més elemental pla biològic, cal recordar que el sistema animal a què pertanyem no inclou cèl·lules intersexuals: o es tenen ovaris que produeixen òvuls, o testicles que produeixen esperma. El sexe biològic, doncs, és binari.

És en el pla social, però, on aquest relativisme obre tota mena d’interrogants. Per exemple, sobre l’impacte en l’organització de l’esport de competició. O sobre l’ús dels lavabos en els espais públics. Més greu encara, sobre els models educatius que pretenen no intervenir en la conformació del gènere per tal que la criatura el pugui decidir “lliurement” en el futur. Com si fos possible establir uns llimbs sexuals infantils, i com si “no marcar” no fos també una imposició a la criatura de conseqüències imprevisibles. I tampoc no resulta consistent aquesta confusió entre voler combatre la desigualtat i voler anul·lar les diferències. Per què hauria de ser millor eliminar els camps de futbol de les escoles per evitar el manspreading que incorporar-hi les nenes per tal que els ocupin i comparteixin amb els nens, just ara que el futbol femení ha pres aquesta gran embranzida?

Quan les ideologies es tornen creences pseudoreligioses, la llibertat de pensament n’és la primera víctima. L’escriptora JK Rowling, l’autora de la sèrie de Harry Potter, ha encès la xarxa i li han dit de tot per piular que “el sexe biològic és real”, després de fer broma amb l’expressió “persones que menstruen”. No és estrany: les teories relativistes radicals solen oblidar que dir que “tot és relatiu” és una afirmació dogmàtica. I, en qualsevol cas, les idees s’han de poder discutir de manera racional i, si pot ser, científica, sense enviar a la foguera els qui les qüestionen.

Salvador Cardús és sociòleg
stats