El patriarca Florenci Pujol va a judici 45 anys després de la seva mort
Florenci Pujol i Brugat va ser un personatge interessant. Va fer la major part de la seva fortuna –que va arribar a ser considerable– traficant amb la matèria primera més escassa en una dictadura autàrquica: les divises que permetien a la indústria tèxtil catalana importar i exportar. Ara, 45 anys després de la seva mort, l’any 1980, protagonitza el judici contra el seu fill Jordi i set dels seus nets.
És curiós que Pau Ferrer, l’advocat de quatre dels fills de l’expresident (Marta, Mireia, Pere i Oleguer), presentés com a prova de la defensa, en la primera sessió del judici, el llibre Banca Catalana: más que un banco, más que una crisis. El llibre el vam escriure Siscu Baiges, Jaume Reixach i jo després d’una llarga i desagradable investigació: el banc arruïnat de Jordi Pujol era un tema tabú i ningú no volia parlar-ne obertament. Les pressions i amenaces, abans i després de la publicació, van ser nombroses. El llibre va marcar, d’una manera o d’una altra, les vides de tots tres.
Em sembla entendre que, amb el llibre, l’advocat Ferrer intenta demostrar que el pare de Jordi Pujol va ser un home ric i que, per tant, l’explicació de l’expresident de Catalunya quan va afirmar que els diners que amagava a Andorra provenien d’un llegat de Florenci tenia sentit: un petit tresor amagat a l’estranger per si de cas un dia el seu fill havia d’exiliar-se. Tot és possible, esclar. Personalment, però, tendeixo a no creure'm aquesta versió de la història.
Florenci Pujol i el seu soci Moisés David Tennenbaum sabien moure diners. Amb poc més de vint anys van començar a treballar per a una agència de canvi i borsa. Després de la Guerra Civil, i establerts per compte propi, van tenir una posició dominant al Bolsín, un mercat de valors més o menys extraoficial que treballava paral·lelament a la Borsa de Barcelona. També van crear una agència de compravenda de divises.
Convé recordar el context històric. Des de la victòria franquista fins al pla d’estabilització del 1959, l’economia espanyola va ser autàrquica. És a dir, que va mantenir-se gairebé aïllada de l’exterior. A conseqüència d’un dèficit crònic en les balances de pagaments i comercials, el Banc d’Espanya gairebé no tenia reserves en divises. I la indústria espanyola, concentrada a Catalunya i el País Basc, necessitava les divises per importar matèries primeres. Sense matèries primeres ni eines no hi havia exportacions. I sense exportacions no hi havia divises. Era un cercle viciós.
Persones com Florenci Pujol i Moisés David Tennenbaum oferien solucions al problema de les divises. Evidentment, no de manera legal, perquè les maneres legals gairebé no existien. Florenci, conegut com el Pujolet de la Borsa, va practicar quotidianament el tràfic de divises i, en conseqüència, l’evasió d’impostos. Gràcies als seus negocis, el 1959 (l’any en què va acabar oficialment l’autarquia i, per tant, el seu modus vivendi als marges de la legalitat) va poder comprar la Banca Dorca d’Olot.
Era un banc que gairebé no valia res, però tenia un gran valor com a fitxa: crear un banc nou era gairebé impossible per a una família com els Pujol, que no tenien credencials franquistes, però sí que podia comprar i desenvolupar-ne un de ja existent. Els autors de Banca Catalana no vam poder descobrir com es va autoritzar aquell nom en aquells temps. El cas és que Florenci li va regalar al seu fill el banc que, segons Jordi Pujol, li calia per reconstruir políticament Catalunya.
No hi ha espai per explicar aquí les causes de la crisi de Banca Catalana l’any 1982. Va haver-n'hi moltes, fonamentalment relacionades amb una gestió més política que bancària. La querella que la Fiscalia General de l’Estat va presentar, el 1984, contra els antics gestors del banc –entre ells, Jordi Pujol– i el seu sobreseïment el 1990 són dues fites centrals en aquell llarg fenomen que anomenem pujolisme.
Certament, Florenci Pujol podria haver-li deixat diners ocults al seu fill. Però, insisteixo, no m’ho crec.
Perquè no crec que Florenci ho fes sense comunicar-l’hi a la seva filla Maria i al seu gendre, Francesc Cabana, en qui tenia la màxima confiança. Perquè mai no va aclarir de forma definitiva què se’n va fer, de les accions de Pujol a Banca Catalana: ¿van ser, com les altres, reduïdes al valor d’una pesseta durant l’“operació acordió” del sanejament? No ho acabo de veure. I després d’una venda encoberta prèvia a la crisi (simple hipòtesi), els diners obtinguts podrien haver acabat a Andorra. I perquè, tot i que no crec cegament en els informes de la policia espanyola, el tràfic de bosses de bitllets per part de la família de Jordi Pujol cap a Andorra va existir i va durar molts anys.
