Pau, carbó i acer (1950)
Peces històriques
PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe la crònica de Ramon Garriga (Barcelona, 1908-1994) a 'La Vanguardia' (19-V-1950) on consta que aquest periodista l’havia enviada des de Frankfurt per correu aeri. Traducció pròpia. Avui és el Dia d’Europa. Es commemora que en aquesta data del 1950 el llavors ministre d’Afers Exteriors de França, Robert Schuman (Luxemburg, 1886 - Lorena, 1963), va proposar la creació de la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer, embrió de l’actual UE. Fins al 1936 Garriga va treballar a 'La Veu de Catalunya' i a 'L’Instant'. Va fer de corresponsal a Berlín entre 1941 i 1945.
Tothom està d’acord a dir que només una solució favorable dels problemes existents entre França i Alemanya pot ser una base permanent per a una nova política vertaderament europea. Un Occident dividit no pot comptar en la política internacional perquè res no pot oposar als desitjos nord-americans i a les amenaces soviètiques. Es comprèn perfectament que el pla Schuman d’unir en una sola mà el carbó i l’acer d’Alemanya i de França hagi rebut una favorable acollida en molts sectors. El mateix doctor Adenauer ha declarat: “Una col·laboració econòmica entre França i Alemanya seria una pau vertadera”. La idea d’aquest programa no és certament original del ministre Schuman. Després de 1945 un element important en el partit d’Adenauer, com és Arnold, actual ministre president del Nord-oest, que inclou la conca del Ruhr, va preparar un pla de col·laboració econòmica entre França i Alemanya per evitar que prosperés la idea de la internacionalització de les mines de carbó i les foneries d’acer del Ruhr. I abans de pujar Hitler al poder, concretament el 1931, els industrials francesos i alemanys es van entendre per formar el càrtel de l’acer que posava fi a una competència en preus d’exportació. Els polítics han de treballar sempre amb realitats, i el pla Schuman no fa altra cosa que aprofitar-se d’una idea que fa temps ha guanyat el cervell d’una bona part dels personatges que a França i a Alemanya dirigeixen l’economia del carbó i de l’acer. Quan en aquest món s’examinen els problemes amb ulls estratègics, pot ben dir-se que no cal manejar xifres complicades per fer-se una idea aproximada de la fortalesa del bloc d’acer germano-francès. Si fos possible reunir la producció de les mines de carbó i de les foneries d’acer del Ruhr, del Sarre, de la Lorena i del nord d’Àfrica, ens trobaríem que en unes soles mans es concentrarien vint milions de tones d’acer i cent vuitanta-quatre milions de tones de carbó. Aquesta producció anual té dret a dir més d’una paraula en la política internacional dels nostres temps. [...] La unió del carbó i de l’acer de França i Alemanya seria una gran contribució a la pau i al ressorgiment d’Europa, sempre que es tractés d’una primera etapa en el llarg camí de la unió general europea. Serà interessant veure com el pla Schuman passa del camp de les especulacions al terreny de les realitats. En aquest cas no serà pas fàcil compaginar la teoria amb la pràctica. No obstant, si es necessita carbó i acer per fer les guerres, el control d’ambdós productes en unes bones mans pot ser una contribució decisiva a la pau. Si Alemanya i França arriben a entendre’s respecte al carbó i a l’acer, poden arribar a una intel·ligència en molts altres problemes. I avui Europa necessita una intel·ligència entre francesos i alemanys per comptar de nou en aquest planeta.
