Pensaments estivals
El contacte amb la realitat endureix i el contacte amb l’actualitat inhibeix. Vas pel carrer i no pararies: “Vol fer el favor de no donar-li el mòbil al nen?”, “La llauna al banc no, a la paperera”, “No sap que està prohibit circular amb moto per la vorera?” Vas als mitjans i la crònica del món és tan cruel que et declares sobrepassat, potser com a drecera per no comprometre’t en res. O et compromets tant que ningú del teu voltant passa la prova del cotó de la teva nova puresa, acabada de desenvolupar al mercat dels influenciadors del nínxol, i conclous que el món no té remei.
Convertit l’art en una llunyana assignatura del batxillerat de lletres, queda la música, que consumim en dosis massives fins al punt que, al final de l’any, Spotify passa comptes i fa classificacions.
Per això, el plaer d’escoltar un CD o un disc de vinil és doble, el de la música que sona i el de la llibertat de fer-la sonar sense que cap algoritme tregui conclusions sobre els teus gustos. Passa el mateix amb els llibres, o amb l’escriptura a mà, o amb les parades dels mercats municipals que tenen de tot i bo, o en el passeig que es fa badant conscientment, o en la conversa amb el telèfon a la bossa.
Posar distància amb l’excés d’estímuls emocionals i d’ofertes materials, sobretot les que no ens podem permetre i que ens deixen aquell regust de fracàs vital tan injust és un primer pas cap a l’equilibri. Hi ha molt més món del que sembla, dins i fora nostre, i acostar-s’hi selectivament, sobretot a allò que apuja el llistó i fa la vida més bella, ajuda a treure’s de sobre el pes feixuc de l’evidència que intenten fer amb nosaltres el que volen. Fins que diem que prou.
