21/05/2021

Pentecosta

3 min

Cinquanta dies després de Pasqua els jueus celebraven la Xavuot. Va ser el dia escollit per a la vinguda de l’Esperit Sant. Estaven els apòstols reunits, amb Maria, la mare de Jesús i altres deixebles. Sant Lluc ho explica a la segona part del seu evangeli, és a dir, al llibre anomenat Fets dels Apòstols.

“De sobte, com si es girés una ventada impetuosa, se sentí del cel una remor que omplí tota la casa on es trobaven asseguts. Llavors, se’ls van aparèixer unes llengües com de foc, que es distribuïen i es posaven sobre cadascun d’ells. Tots van quedar plens de l’Esperit Sant i començaren a parlar diverses llengües, tal com l’Esperit els concedia d’expressar-se”.

Sempre m’ha impressionat que l’Esperit Sant tingués una irrupció tan lingüística, per dir-ho d’alguna manera. Que tothom, parlés en la llengua que parlés, fos comprès per tothom. Això és el que ens caldria ara, ben segur, que vivim encara sota la maledicció de Babel. Això és el que ens caldria als catalans. Parlaríem tots en català i tothom ens entendria. Però el do de llengües s’ha evaporat i tothom parla com pot i tothom entén el que li convé.

El poeta polonès Milosz, quan vivia a Berkeley, l’any 1961, va escriure un poema preciós titulat Veni Creator. Així comença l’himne de vespres del dia de Pentecosta, un himne famosíssim que una certa tradició carolíngia va atribuir a Carlemany, cosa que no és gaire creïble, perquè l’emperador era mig analfabet. De fet, sembla, l’himne el va escriure Rabanus Maurus (776-856). És un himne en què es demana a l’Esperit Sant que ens visiti la ment, que ompli amb dolls de gràcia els cors que va crear. I li diu, a l’Esperit Sant, que ell és el Defensor, el Do de Déu altíssim, la Font, l’Amor, el dolç Ungüent de l’ànima. El poeta Milosz troba que tot això de l’Esperit Sant és una mica massa abstracte, i diu, al poema, en traducció de Xavier Farré, “Tan sols soc humà i per tant necessito senyals visibles, / em cansa aviat construir escales de l’abstracció”. Tots els humans, que som parents de les bèsties, com diu Gabriel Ferrater, citant Barrès, aplicant-ho a Carles Riba, necessitem senyals visibles. I qui diu visibles diu sensibles. Auditius, olfactius, gustatius, tàctils. Bach, l’olor del muguet, una copa de borgonya, la pell de pètal d’un cos jove. Si l’Esperit Sant pogués manifestar-se a través d’aquestes coses… De fet, pot. I potser, a vegades, ho fa. Potser som nosaltres que no el sabem entendre, o potser és que no volem traspassar els sentits i deixar-nos endur per la seva Ventada Impetuosa cap a uns camins incerts que ens fan por.

S’acaba el mes de maig, els arbres llueixen els seus vestits tots nous, la ginesta ja punteja de groc de cadmi marges i talussos. Maduren al sotabosc les maduixes boscanes, les cireres als cirerers, els abricocs entre les fulles sorpreses de l’abricoquer. D’aquí quatre dies serà Corpus i el juny ens portarà totes les seves meravelles, tots els seus senyals visibles i sensibles.

Ginesta, a Collserola.

I ara que la pandèmia sembla que, gràcies a les vacunes, ens vol donar un respit, tots pensem en la platja i el sol i el mar i els amics mig oblidats. Tots pensem en tornar enrere i desempallegar-nos d’aquest malson.

No sé si la proximitat de la Pentecosta hi ha tingut alguna cosa a veure, però sembla que els nostres polítics d’alguna manera s’han entès i s’han donat la mà (o el colze o el puny). Durarà? No durarà? Tinc la sensació terrible que tot plegat és una comèdia. I jo començo a estar cansat d’aquesta comèdia sense suc ni bruc que no fa altra cosa que posar en evidència la poca cosa d’aquest país. Quan veig aquests nostres polítics, quan els sento, em cau l’ànima de vergonya. Només demanen xecs en blanc de confiança. Fins quan?

Torno amb el pensament a un maig de fa anys, a Viena, amb els til·lers del Cementiri Central renovellats i frondosos, amb les estrelles blanques i perfumades de la xeringuilla reintellant entre les tombes dels músics estimats: Beethoven, Schubert, Brahms, Schönberg... Penso en les avingudes silencioses i buides i en la tomba d’una amiga que anem a visitar. Un maig trist i pletòric alhora, un maig ple de promeses. Senyals visibles? Encara més? La cervesa i les schnitzel i el vi blanc dels Heuriger. Tot són senyals sensibles. Fins i tot la plugeta que ens incomoda quan sortim del museu Leopold. Tota la Secessió morta, Otto Wagner, Hoffmann, Klimt. Una pàgina soterrada. Però viva. Flames que es consumeixen en la seva decadència daurada. Tot són senyals visibles. Veniu, Esperit Sant!

Narcís Comadira és escriptor i pintor