La batalla de les Penyes d’Auló (1938)
Peces històriques
PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDel reportatge de guerra d’Isidro Corbinos (Saragossa, 1894-Santiago de Xile, 1966) a La Vanguardia (14-VIII-1938). Traducció pròpia. Els combats a les Penyes d’Auló han quedat marcats, si més no, en la memòria col·lectiva del Pallars Sobirà. Els periodistes Corbinos –especialitzat en esports i exiliat el 1939– i Carrasco de la Rúbia –especialitzat en cinema i afusellat el 1939– van reeixir com a cronistes al front enviats per La Vanguardia. El màster de periodisme esportiu (UPF-BSM) i l’Observatori de la Comunicació Científica (UPF) preparen un acte dedicat a Corbinos –professor i professional rellevant pels seus coneixements tècnics– en ocasió del 130è aniversari del naixement.
[...] La defensa de les Penyes d’Auló, al Pallars Sobirà, va assolir el seu moment àlgid fa uns tres mesos, quan les tropes franquistes avançaven vorejant la frontera francesa. El mes de març l’invasor intentava infiltrar-se vers la Seu d’Urgell. Unes brigades van anar a barrar-los el pas. Trobaven neu en molts trams. Neu entre ingents pinedes i avetars, sobre els pics del Pirineu que els soldats escalaven combatent. Quan els facciosos es van trobar davant els soldats de la República, es van clavar allí on eren: les Penyes d’Auló. Quatre companyies de l’exèrcit de la República havien conquerit aquestes penyes, fent fora l’enemic i afermant-se en aquell indret. Quatre companyies... que van rebre en tres hores tres mil canonades, i més de deu mil en les vint-i-quatre hores següents. Van patir aquella nit cinc contraatacs de l’enemic, i tretze l’endemà. En algun d’ells, sense municions, van expulsar els facciosos a cops de culata... I des d’aquella data fins passat un mes es va combatre diàriament, poc o molt, a les Penyes d’Auló. Amb obsessiva insistència, Radio Burgos donava notícies truculentes d’aquella posició. Serveix d’exemple la transcripció literal d’una emissió d’aquella ràdio franquista: “Són tan fortes les Penyes d’Auló, que ja han resistit 39 atacs dels rojos, escrivint els nacionals una de les pàgines més glorioses d’aquesta guerra. El comandant de les forces va felicitar les tropes en nom del general Solchaga, cap de l’exèrcit de Navarra. S’ha rebutjat l’atac número 40, i el capellà mateix s’ha batut en primera línia, fotografiant amb la seva petita màquina l’atac dels rojos...”. En conseqüència, procurem arribar-nos a aquestes Penyes d’Auló, tan ferotgement defensades pel capellà que al trabuc anomena “petita màquina”... si és que aquestes Penyes les ocupava encara l’exèrcit de la República. Com a testimoni, ens va acompanyar el milicià Torres, ell sí amb una Leika de veritat com a única arma. D’això ja fa més d’un mes. I, efectivament, Radio Burgos mentia diàriament. A les Penyes d’Auló hi havia els nostres soldats, i bona prova d’això són els documents gràfics recollits. Els qui resistien els atacs eren els soldats republicans. La caldera bull!! Així va qualificar les Penyes d’Auló un dels oficials defensors de la posició, en un tossal que els nostres soldats posseïen quasi del tot, i en el centre del qual es troben les ja famoses “penyes”. Més avall de les penyes, les primeres línies de trinxeres, les republicanes i les de l’enemic, a menys de seixanta metres unes de les altres; i en aquest punt concret, en un dels vessants de la muntanya, uns parapets, perpendiculars a altres... En aquestes condicions, els combats amb bombes de mà eren terribles. En cap altre topant els homes lluitaven tant cos a cos, amb atacs i contraatacs tan freqüents, en un escenari impressionant entre serralades per les quals retrunyien, engrandides per l’eco, les explosions de les granades [...]
