Pere Coromines (1929)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsPere Coromines és el president de l’Ateneu Barcelonès, i és un president presidencial. La seva vida, tota d’activitats en ziga-zaga, l’ha convertit en un pompós personatge de novel·la i de llibre de memòries acolorit, espitregat i ple de salsa. Pere Coromines és presidencial pel físic i per la història. La còrpora d’aquest jurista, economista, poeta, polític, novel·lista, filòsof i cul de cafè, tot d’una peça, fa pensar en la magnitud imponent dels grans antílops africans. Té alguna cosa de la lentitud dels ruminants, de l’aplom sa dels ruminants, en el seu nas, en el seu bigoti, en el seu abdomen i en la reixeta de cabell platejat que li dissimula la calba. També, si voleu, la figura de Pere Coromines fa pensar en un gran pagès del pla de Barcelona que no li toca gaire el sol i es passa l’estona fent la manilla i arreglant el món. I això de la manilla és un dir, perquè aquest home tan del país, amb un plec tan desesperadament casolà i de bona jeia, treballa com un negre i li sobra temps per a tot. La seva història pública comença a Montjuïc, amb un espetec de coses que fan esborronar [condemnat a pena de mort, commutada, al relacionar-lo amb un atemptat anarquista], i ara s’atura a la cadira presidencial de l’Ateneu i en un seient d’aquells tous que gasten les persones importants, en un lloc tan important com és el Banc de Catalunya. De Montjuïc al Banc de Catalunya hi ha tota la història més viva, més desguitarrada, més somiatruites i més apassionant d’aquests darrers trenta anys. [...] Fa pensar, Coromines, en aquells humanistes herètics dels temps de les guerres de religió, que es menjaven una gran sopa d’ametlles, que tenien un hort i un gos com un lleó i es passaven hores i hores enfangats en tots els problemes humans i divins, cercant tres peus a la lluna i escrivint llibres imponents amb totes les herbes d’un estofat. Quan semblava tot ell engolit per les qüestions econòmiques, després d’haver publicat obres com El sentiment de la riquesa a Castella, que diuen els qui hi entenen que és un llibre definitiu, Coromines se les emprèn amb la moral i la religió i amb els temes més primfilats de l’esperit i fa com aquell qui diu un examen de consciència amb el llibre dels Jardins de Sant Pol. [...] I després d’això, amb una fuga jovenívola, s’emprèn un treball literari de primera força i comença a engegar novel·les com Silèn, com Pigmalió, com Les llàgrimes de sant Llorenç, d’una potent ambició i d’una riquesa d’esperit desacostumades. [...] Als estius, a Sant Pol, porta una gorra de visera, enfonsada fins al nas, i es passa el dia escrivint com un desesperat; a les nits va a xerrar amb l’Amadeu Vives; de vegades juga una mica a cartes amb els mariners i els va traient de la llengua, com aquell que va traient peix de les malles, un grapat de xafarderies suggestives, que de vegades el fan somniar i de vegades el fan somriure.