01/07/2021

10 apunts sobre el Tribunal de Comptes

4 min
Entrada del Tribunal de Cuentas, a Madrid.

Perdre la llibertat amb la presó i l’exili, impedir la participació política amb inhabilitacions i arruïnar econòmicament càrrecs públics i funcionaris; aquest és el lamentable balanç d’un Estat que s’ha demostrat incapaç de gestionar un conflicte polític sense utilitzar la repressió i la persecució d’aquells que dissenteixen. La maquinària de la repressió està ben greixada i té unes arrels fondes que venen de lluny. Espanya té una arquitectura institucional que en molts moments de la seva història ha estat sempre al servei de la repressió i la imposició, devorant el terreny de la política i transformant els conflictes en sumaris i en expedients.

Aquesta setmana hem conegut l’import que el Tribunal de Comptes reclama a 34 persones per les despeses de l’acció exterior de la Generalitat dels anys 2011 al 2017. Són 5,4 milions d’euros, que se sumen a les fiances ja dipositades de 4,1 milions pel referèndum de l’1-O i els 5 milions per la consulta del 9-N. Per si això no fos prou, també hi ha 5,7 milions d’euros al jutjat d’instrucció 13 i 1,7 milions més per les causes obertes al TSJC, tot això sense comptar les multes que s’han pagat. La factura de la repressió econòmica contra l’independentisme ja suma 22 milions d’euros, milers de dies de presó i exili i dotzenes d’anys d’inhabilitacions.

Amb el Tribunal de Comptes estem davant d’una repressió invisible. No genera el rebuig de tancar algú a la presó, però els seus efectes són demolidors sobre dotzenes de famílies que en poden patir les conseqüències durant generacions. La persecució del Tribunal de Comptes es pot resumir en deu punts.

1. Un tribunal sense jutges. El PP i el PSOE, a través d’un acord polític al Congrés i al Senat, escullen els membres d’aquest òrgan, amb criteris d’afinitat política. El Tribunal de Comptes no forma part del poder judicial ni els seus membres són jutges, però dicten sentència i tenen llicència per arruïnar.

2. Unes acusacions polítiques. Entre les parts denunciants en aquest expedient hi trobem actors polítics com Societat Civil Catalana o un artefacte anomenat Advocats Catalans per la Constitució, que estan al costat de la Fiscalia i de l’Advocacia de l’Estat. Fan el mateix paper que va fer Vox en el judici del Procés al Tribunal Suprem.

3. La presència il·legítima de l’Advocacia de l’Estat. La llei del Tribunal de Comptes estableix que només poden ser part en el procediment els representants de les entitats presumptament perjudicades. Si fos el cas, ho seria l’administració de la Generalitat. En aquesta causa, l’administració de l’Estat no té res a reclamar ni ha sofert cap perjudici, però les persones denunciades han hagut de defensar-se d’algú que no té dret a ser part. Aquest sol fet hauria de ser motiu suficient per considerar nul·la tota la causa.

4. Un tribunal competent en tot. Malgrat que en la sentència del Tribunal Suprem sobre l’1-O es digui que fer viatges per explicar una posició política forma part de la llibertat ideològica o que el Tribunal Constitucional reconegui les competències de la Generalitat en acció exterior, el Tribunal de Comptes no té en compte res d’això i reclama diners arbitràriament per fonamentar la seva posició.

5. Un vot particular discrepant. Fins i tot un dels 11 membres actuals del Tribunal discrepa de la reclamació. La consellera María Dolores Genaro va fer un vot particular denunciant la falta de motivació de la reclamació i els defectes formals de l’expedient.

6. Una indefensió permanent. Sota l’aparença d’un procediment garantista, el Tribunal de Comptes genera una permanent indefensió als afectats. Terminis breus per defensar-se, documentació confusa o recursos i al·legacions que mai s’estimen són la manera normal de funcionar. És un exemple paradigmàtic de lawfare

7. Primer condemnen i després fan el judici. La imposició d’una fiança milionària a l’inici del procediment, sense cap possibilitat real de defensar-se, esdevé una autèntica condemna. Un cop embargats els béns o dipositades les fiances milionàries, el mal ja està fet.

8. Fiances confiscatòries. En 15 dies ningú té milions d’euros a punt per dipositar. Es demanen quantitats astronòmiques en temps rècord, sovint duplicades perquè també estan dipositades en altres òrgans, i s’exigeixen interessos que acaben sumant centenars de milers d’euros més.

9. Amics, coneguts i saludats. La falta d’imparcialitat és marca de la casa. N’hi ha prou de veure que un dels membres del Tribunal és el germà de l’expresident José María Aznar o que una altra és la seva exministra de Justícia. Potser això explica que els afers d’Ana Botella, la comptabilitat oculta del Partit Popular o la indemnització milionària del cas Castor no tinguin problemes en aquest òrgan.

10. Mirant Europa. Com totes les causes del Procés, amb tota probabilitat, la sentència que dicti el Tribunal de Comptes, que serà recorreguda al Tribunal Suprem, pot acabar al Tribunal Europeu de Drets Humans per la falta de garanties d’una causa que té com a objectiu la persecució d’unes idees. Però com sempre passa, la justícia que arriba tard no és justícia.  

Carles Mundó és advocat i exconseller de Justícia