La personalitat distinta de Catalunya (1923)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’editorial inserit avui fa cent anys a La Publicitat (28-VII-1923), diari que dirigia Nicolau d’Olwer. Junt amb Rovira i Virgili, era vicepresident d’Acció Catalana Republicana (ACR), partit nascut de la Conferència Nacional Catalana celebrada un any abans. La Publicitat era portaveu d’ACR, força que semblava hegemònica dins el catalanisme fins que a les eleccions del 1931 va ser superada amb escreix per Esquerra Republicana de Catalunya. Imatge del 1931: cartells electorals d’ACR.

 

La posició essencial d'un patriota català davant d'Espanya no és ni l'amor ni l'odi, sinó l'afirmació de la personalitat nacional distinta. L'estimar o l'odiar una altra nació, en aquest cas, és secundari. Quan un poble té la consciència de la pròpia personalitat, la manifestació dels seus sentiments externs, dels seus afectes o desafectes als altres pobles, és una qüestió marginal. Nosaltres voldríem dir als catalans: "Sentiu-vos ben bé fills de Catalunya, tingueu el sentiment que és aquesta l’única pàtria vostra. Que les altres nacions us siguin simpàtiques o antipàtiques té només una importància relativa". Aquests afectes o desafectes són purament circumstancials. Provenen, en molts casos, de fets transitoris, que canvien en el transcurs del temps. Si un poble oprimit odia el seu opressor, aquest odi pot esvair-se en desaparèixer la seva causa. No hi ha cap decret providencial que faci eterns els lligams de submissió i els sentiments que aquesta crea. Cal dir que l'odi a l'opressor no és sempre una garantia de pur i complet patriotisme. Un hom pot odiar una nació i ésser de fet tributari de la seva cultura, súbdit seu espiritual. I, al contrari, tot estant absolutament emancipat d'aquest jou cultural, es pot prescindir de les etapes passionals de la protesta i la maledicció. Ens guardarem prou de condemnar el desafecte envers els Estats i els pobles dominadors, perquè és aquest un sentiment natural i espontani de la natura humana. [...] Tanmateix, no s'ha de confondre aquest sentiment primari amb la consciència de la nacionalitat. Aquells pagesos catalans que l'any 1640 s'alçaren contra els soldats del rei d'Espanya estaven moguts per la indignació i la ira davant les malifetes comeses. Però no tenien la clara idea dels drets nacionals de Catalunya. Al contrari, és possible que existeixi aquesta idea i que, per circumstàncies especials, no s'arribi a l'exteriorització violenta. El català més patriota no és aquell que sent més apassionadament l'oposició a un altre poble, sinó aquell que sent més profundament la personalitat distinta de la nostra nació. Respecte als altres pobles podem sentir-nos amics o enemics, parents o estranys. Tot això és incidental, passatger, variable. Allò que dona la indestructible consciència de la nació i que valora el patriotisme és el fet de sentir-se distint dels altres pobles, tant dels que estimem, com dels que odiem, com dels que ens són indiferents.