Peter Pan assenyala la lluna i li mirem el dit
Vivim immersos en un procés d’apapanatament galopant i una de les víctimes col·laterals són les pel·lícules i sèries de fa un temps. Alguna llumenera ha descobert que contenen expressions i representacions racistes. Evidentment! Si al 2021 encara no ens hem tret de sobre xacres com l’homofòbia, el racisme o la xenofòbia, és fàcil imaginar-se quin pa s’hi donava, unes quantes dècades enrere. El rebuig a la diferència està enquistat en la societat. I la lluita de la humanitat pel progrés col·lectiu passa en bona part per espolsar-se del damunt les ganes de sotmetre l’altre i reconèixer una dignitat universal. Per tant, com més enrere tirem en la línia temporal, més desacomplexades seran les expressions de racisme, masclisme, etcètera, perquè en el moment en què van ser fetes no eren pas intolerables, sinó lamentablement normals.
Disney ha decidit que clàssics realment infantils com Dumbo o Peter Pan passin a ser recomanables només per a infants de més de set anys. En el cas de Peter Pan, per exemple, la representació dels indis pellroja era estereotipada: les plomes, els balls, la sintaxi deficient. Abans de poder veure la pel·lícula, una cartel·la que no es pot passar avisa durant dotze segons: “Aquests estereotips estaven malament aleshores i també ho estan ara. En comptes de retirar el contingut de la plataforma, volem fer-nos partícips del dolorós impacte que té, aprendre’n i generar debat per crear un futur més inclusiu tots junts”, afirma Disney. Però l’enunciat és trampós: diem que “estaven malament aleshores” perquè apliquem els criteris actuals. Vaig llegir fa pocs mesos Peter Pan, i tot seguit vaig veure la pel·lícula, i no hi vaig saber trobar cap malícia: només la visió paternalista imperant a l’època. Crec que val la pena distingir entre ser malvat i ser, simplement, inconscient. Contextualitzar, sempre. Demonitzar, compte.
La clau, com sempre, és l’acompanyament. Un nen de set anys, davant aquest missatge previ, difícilment sabrà de què li estan parlant. Suposo que creuen que així aplacaran les crítiques. El que fa falta és promoure la cultura audiovisual entre la població adulta perquè, quan els pares mirin aquestes pel·lícules amb els fills, puguin comentar i debatre els problemes que plantegen. Ara que la paternitat em porta a rellegir tots els llibres de Tintín, me’n faig creus dels estereotips racistes que inclouen. Però no crec que m’influïssin negativament, quan els vaig llegir jo de petit. Ara bé, amb la criatura al costat, anem comentant la jugada.
De fet, si el mateix criteri racial s’apliqués a les representacions de la dona, el 90% del catàleg hauria de caure, inclosa la producció més actual. Ho assenyalava aquesta setmana, amb l’encert habitual, Mònica Planas. S’ha de vetllar per evitar escampar el racisme de pel·lícules i sèries pretèrites. Però les accions a emprendre haurien d’anar més enllà de les merament cosmètiques, adreçades a afartar les consciències.
