04/05/2023

Amb petrodòlars, Sant Pere canta (o fa recerca)

3 min
L'hereu saudita, en una imatge d'arxiu

Prestigi i reputació a cop de talonari. És el que sempre ha fet el nou-ric, adquirir prestigi i reputació exhibint els símbols dels poderosos. ¿Tothom té un preu o els diners no ho poden comprar tot? 

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El 2010, l’adjudicació a la candidatura de Qatar del Mundial de 2022 va posar sobre la taula la corrupció dins la FIFA, sense que hi hagi hagut reformes en la governança esportiva mundial. ¿Potser com que es tracta d’una assignatura maria, l’esport, la corrupció semblava menys greu? 

A finals de 2022 la justícia belga destapava una trama en què representants electes del Parlament Europeu rebien suborns de Qatar –i després va sortir la del Marroc– a canvi de passar per alt o treure importància a les violacions de drets humans. Si bé fer lobi és una pràctica comuna, en aquest cas es tractava de polítics en actiu i d’entitats intermediàries que no constaven al Registre de Transparència de la UE, que recull les activitats dels lobistes.

L’escàndol del Qatargate es retransmetia amb el pare d’Eva Kaili, vicepresidenta del Parlament Europeu, sortint d’un hotel belga amb una maleta farcida amb 750.000 euros. Un pessic dels diners que han canviat de mans per blanquejar el règim i promoure la liberalització dels visats o els acords en matèria d’aviació. 

No és estrany que certs països incorrin en aquestes pràctiques. El que ens escandalitza és que a la Unió dels valors democràtics, de la justícia i l’estat de dret, hi hagi qui es deixi comprar. I no parlem de necessitat, ni de subsistència, sinó de la més menyspreable cobdícia i traïció a valors tan suposadament europeus com l’ètica i la moral. La credibilitat de les institucions europees en queda molt tocada. Els euroescèptics no van perdre pistonada. Viktor Orbán, primer ministre hongarès, es va afanyar a suggerir que el millor seria abolir el Parlament Europeu.

Les noves reformes intenten pal·liar els danys: es preveu un “període de refredament” entre la sortida del càrrec públic i l'entrada a l’empresa privada, o l'increment del control dels grups de pressió que volen accedir a les institucions. Aquestes mesures estan pensades per fer-ho tot més complicat, però difícilment acabaran amb la realitat que sempre hi haurà qui tindrà un preu. Per això, a banda del procés legal, la condemna reputacional ha de resultar suficientment dissuasiva. 

La caducitat de les reserves d’hidrocarburs fa que les monarquies petrolieres hagin de mirar més enllà del petroli i les grans operacions econòmiques. Amb diners i soft power volen convertir-se en pols d’atracció en àmbits com el turisme, les finances, la mobilitat, la tecnologia i la incubació de coneixement i producció cultural. ¿Que les universitats del país estan poc desenvolupades o tenen poc planter acadèmic? Cap problema, es contracta mà d’obra altament qualificada per treballar-hi. I si no volen anar-hi? Doncs només cal que signin com si hi fossin i ja està.

Per posicionar-se internacionalment entre les universitats i els centres de recerca amb més renom cal ser al capdamunt dels rànquings. El de Xangai mesura el prestigi en funció de la producció acadèmica. Per millorar-hi el posicionament cal que es publiquin recerques acadèmiques vinculades a la institució. Així, l’Aràbia Saudita està entre 5 i 10 vegades més ben posicionada que no pas Espanya, Alemanya o França. Els autors reben un pagament de la universitat saudita no per fer la recerca sinó per signar-la com a investigadors afiliats. Qui hi perd és el centre al qual pertanyen, que els paga el sou per fer precisament aquesta mateixa investigació atribuïda a la universitat saudita.

Molt podríem dir de la precarietat acadèmica i científica en aquest país, de la poca valoració de la recerca i el coneixement. Però en aquest cas no és la precarietat el que els empeny. Són investigadors ben situats, algunes primeres espases. Un dels grans drames de la recerca acadèmica és publicar, és a dir, passar molts filtres, negatives, i esperar mesos o anys a superar les revisions i que la recerca surti publicada. No és el cas d’alguns dels investigadors i investigadores seduïts per la fortuna saudita, que publiquen a un ritme intel·lectualment sobrehumà (potser tenen qui els ajuda a l’ombra, sense cobrar gran cosa i sense figurar en la recerca? Heus ací la precarietat).

Si ja és complicat combatre el descrèdit de la política, no ens podem permetre el luxe d’afegir-hi el de la ciència, o serem preses del conspiracionisme, l’escepticisme i la desconfiança envers tots els pilars de la nostra societat.

Lurdes Vidal és professora de relacions internacionals de Blanquerna, Universitat Ramon Llull
stats