El pintor Sert o la seva absència (1945)
Peces històriques
De l’article –traducció pròpia– del periodista, poeta i escriptor César González-Ruano (Madrid, 1903 - 1965) a La Vanguardia (28-XI-1945), arran de la mort del pintor i decorador Josep Maria Sert (Barcelona, 1874 - 1945), esdevinguda ahir va fer vuitanta anys. Era reconegut arreu com un muralista expert en la tècnica de la grisalla. A Catalunya, era famós per les seves pintures a la catedral de Vic, obra destruïda el 1936 i refeta per ell poc abans de morir. Era oncle de l’arquitecte Josep Lluís Sert. El pintor Sert es va casar amb Misia Godebska, pianista, musa dels simbolistes i amiga de Coco Chanel. Ella el va introduir en els cercles chic parisencs. González-Ruano evoca aquell món en els darrers paràgrafs del seu article.
[...] Qui vulgui fer des d’aquí, i des de la seva mort ahir en endavant, alguna cosa sobre l’art del pintor Josep Maria Sert es trobarà literalment ajudat o sobrepassat per la seva biografia. Casoris, divorcis, viudetats, geografies, empreses titàniques, aventures polítiques, palaus, jocs múltiples i opulents d’aquest Rubens misteriós i milionari sortit de les entranyes de la seva terra es precipiten, de moment, sobre el judici pur i aïllat de la seva obra pictòrica. No tan sols és impossible separar l’home i l’artista, sinó que seria matusser intentar-ho. El seu art monumental, decoratiu, ¿no és potser una pura conseqüència de la seva vida humana que ocupa un enorme pany de paret a la Catedral de la seva època? Era Josep Maria Sert un home d’estatura mitjana, una presència física que podria trobar-se entre un Pompeu Gener i un Pere Pruna: cara de lleó, la barba curta en els darrers anys, rossenca i canosa, com de mariner salvatge, triomfador en tots els naufragis. La seva pintura, entre allò que podia ser la decoració del segle XIX i l’actualíssima, encaixa, segons el meu parer, en un postromanticisme ambiciós. Una barreja curiosíssima –segons certa opinió d’un dels pocs pintors que, “a més”, entenen de pintura, Josep Maria Prim– de la temàtica graciosa de Giovanni Tiepolo, el barroquisme de Gustave Doré –que arriba a la cal·ligrafia i a l’escriptura pictòrica– i la llum dels capricis de Goya. Temps ens arribarà per parlar de Sert. Ara comença el “seu tema”. És la tremenda lliçó de la Mort. Quan els éssers acaben comença la seva autèntica vida, la que escriuran i contaran aquells que ja res no volen i que res ja no esperen de l’home, sobretot d’un home així, fabulós i sumptuari. La mort de Sert a Espanya –intervenció en les seves lesions biliars– associa el plany de la “França Sert”, d’aquell París, per la seva absència. Les bobines de tela que pujaven de pis a pis en aquell estudi de París, del qual ens parla avui José Miguel Serrano, les flors del qual es panseixen avui en honors funeraris de la seva gran pintura, han quedat aturades. El seu ajudant català podrà pintar –inútilment– pintura de cavallet. El seu pis a la rue Rivoli –capitonné– quedarà buit en un entranyable i xifrat silenci. La rue Cambon no vendrà més amb dolços pretextos espanyols ni el “número cinc” ni el Cuir de Russie de Chanel. Des dels petits barrets suïssos fins a les esmaragdes índies ja no produiran res en record seu. Lady Mandel, ambaixadors, modes, reunions, Chanel, ploren per la seva mort. Per aquesta mort per la qual ell travessa, amb la seva barba minsa i aquell abric amb solapes enceses de pell...
