Pedro Sánchez diu que li hauria tret la son haver de governar amb Podem, i Iglesias diu (i se’n desdiu, però ja ho ha dit) que no li trauria la son aplicar el 155 si Sánchez li ho manés. Els presos polítics independentistes no treuen la son a cap dels dos. Aquesta és la crua realitat. El primer segur que fins i tot ha valorat la possibilitat d’activar un 155 les pròximes setmanes per legitimar-se davant l’electorat espanyolista. No li hauríem de regalar cap excusa. El temerari “com pitjor millor” és un tresor que l’Estat profund, intransigent i nacionalista, mai no desaprofita. Si poden tornaran a intervenir políticament la Generalitat amb l’objectiu indissimulat de neutralitzar l’escola, TV3 i els Mossos. La sentència del Suprem contra el Procés és una bomba de rellotgeria que condicionarà la campanya i el resultat del 10-N. En termes personals, apunta cap a un drama humà, tot i la fortalesa dels presos. En termes polítics, tothom en vol treure partit. El primer Sánchez, que a la mínima farà servir la indignació de l’independentisme per mostrar que no li tremola el pols per infligir, si cal, un càstig afegit. Fa la sensació que hi somia.

Tot això no pot condicionar la resposta catalana al carrer, que hauria de ser tan contundent com serena, imaginativa i inclusiva. Però sí que hauria de fer calibrar bé la reacció institucional. Depèn de com actuï el Govern, hi tenim massa a perdre. La preservació de la Generalitat ha de ser una prioritat. Cal recordar que per obtenir l’autogovern que ara se’ns ha quedat curt també vam tenir gent a la presó i a l’exili. No podem dilapidar el seu esforç. El present s’ha de gestionar sent lleials al llegat dels que ens han precedit i preparant bé el futur dels que vindran. El que s’obre ara és un llarg període de persistència, i convé encarar-lo amb les màximes forces, tant de la societat civil com del poder institucional. No es pot plantejar cada batalla com un ara o mai. No imitem l’estratègia del tot o res de Pedro Sánchez o el curtterminisme d’Iglesias. Estan jugant amb foc. El seu no-pacte és una frivolitat, una irresponsabilitat.

El pitjor de tot és que la covardia de Sánchez no volent afrontar amb un mínim diàleg i distensió la qüestió catalana pot finalment acabar amb una dreta salvatge al poder que incendiï del tot la convivència a Espanya, és a dir, que actuï a Catalunya amb una brutalitat desmesurada. Amb Iglesias, el problema és que deixi tan clar que Catalunya és una moneda de canvi barata. Ni l’un ni l’altre no han mostrat sentit d’estat o sentit de convivència o sentit comú. Més aviat permeten que l’Espanya diversa, i els drets democràtics bàsics, continuïn segrestats per una idea rància d’estat i de poder. Sánchez ha tancat files, Iglesias s’ha mostrat disposat a la resignació. Pobres comuns! I pobres votants de l’esquerra espanyola!

El panorama és aquest: després de la sentència revengista, si guanya el PSOE la cosa pinta malament i si sumés el trifachito pitjor. Caldrà, doncs, canalitzar el doble cop emocional i polític amb intel·ligència per no caure en la depressió col·lectiva ni regalar una radicalitat eixorca, per convertir la indignació en energia constructiva. Serà més important que mai que l’independentisme demostri maduresa política, institucional i cívica. Maduresa política voldrà dir empatia cap als indecisos o els contraris, sobretot aquells que hagin quedat orfes de les esquerres espanyoles. Maduresa institucional per demostrar que, malgrat tota la injustícia, se sap seguir governant el dia a dia del país. I maduresa cívica per mantenir el pols de la protesta al carrer sense trencar l’eina imbatible dels últims anys, que no és altra que la revolució dels somriures. El que alguns menyspreen com a lliri a la mà és una arma de construcció massiva, un gran capital social. El pitjor malson d’Espanya és la fermesa en el diàleg de Catalunya.