Places castellanes
A la plaça on vam créixer ja no se sent parlar català. Els nens vam anar marxant. Molts ja no van tornar. Arriba l’hora de sopar maduresa. Vas desfilant cap a casa. No saps que aquell serà l’últim dia. La vida és un joc de cartes que no jugues: et juga. Tu mires com van caient a l’estoreta. 15, 16, 17… Any rere any desapareixíem. L’adolescència va ser una pandèmia, un segrest, un adeu faltat de mans. I la plaça es va quedar sense nens.
Un dia alguns vam tornar-hi. En teníem 35, 40, o 45. Vam fer respiracions assistides, bufades de flotador, buf de cigarros de boira. I hi ha dies que em veig amb samarreteta i pantaloneta curta. Pelatxo. I el cabell d’estiu cossetxat. Hi ha dies que encara et veig al banc de fusta blanca que ja no hi és: tu, tampoc. Vam ser feliços. En vam ser tant que portem sempre un somriure infantil a la cartera. Som una foto de paper digitalitzada a una neurona amb vista cansada. A les parets de la plaça rebota aquest match point d’eternitat. Les ombres empaitant-se en una cova prehistòrica. Els genolls pelats sembrats a la terra. Les veus empegades a les pedres. Ens sentiu?
Parlàvem tots català. Fins i tot “els castellans”. En dèiem així als vuitanta. I als noranta. I… No us ho puc explicar perquè ja no hi som. Vam marxar un dia de la plaça. I quan hi hem tornat ja no hi som. Bé, em pitjo l’autotune: hi som però com una àmfora decorativa de fals restaurant tradicional. No som autèntics. Som el barret mexicà, la folklòrica, la paella PVC. L’escapulari d’una religió morta. El català és un insert coin. Posi una moneda i sentirà el mico. L’anomalia del sistema. Una deglució atípica. Som colesterol social. Perquè els nens, els nois, que pugen a jugar a la plaça tots parlen castellà.
Són de tot arreu: de famílies catalanes, de famílies mig-mig, vinguts de l’altra banda del món. Però tots United Colors of Español. Estudien als mateixos llocs. Als mateixos que fa 30, 40, 50 anys. I el castellà és l’eina d’integració. Assimilació. Negació. Tot és castellà. Lingüísticament, físicament, espiritualment. Juguen a bàsquet en castellà. Miren als ulls, de reüll, d'esquena, en castellà. No volen saber un altre idioma. La plaça és en castellà. Les places són en castellà. El país ocupat, a l’aire lliure, és en castellà. Els carrers mai més seran nostres: el botí de l’1 d’octubre és la llengua. I sense llengua no hi ha res. Nota d’autotune per al futur: si hi ha un altre octubre, tireu endavant. Sempre. No tirar és pitjor que tirar. El desastre del coitus interruptus és el gènere dramàtic clàssic català. L’escola ja no serveix per saber català. Ni la plaça. Ni els nens. Així, per a què volem una llengua, una plaça, canalla? No.
Negació: hem negat la immigració. Hem negat els immigrants. Però també hem negat la dimissió. Som dimitits. Fa anys que ho diem. Perquè no som funcionaris illetrats que fan enquestes que no miren la realitat. Fa anys que s’ha dimitit de la llengua. No som nació si som dimissió. Un pas endavant: catalanoparlants. Us vau pensar… Què coi us vau pensar? Res va sol. Tot és dolorós, trist, miserable. Els nens a casa. Veient detritus en castellà al mòbil. El català per matar l’estona amb les musaranyes. El carrer és en castellà: no a Barcelona! Als pobles! A les places ja no hi ha ningú. Ningú que parli en català. Els nous catalans. Els vells, morint. Som a la plaça i encara no hem dit l’última paraula.
