17/01/2022

Per què tot plegat?

2 min

Infectada, radioactiva, em trobo la mar de bé, tancada a casa. Els autònoms no tenim tirada a tancar-nos a casa excepte si anem de part (les autònomes femenines) o tenim una crisi de pròstata (els autònoms masculins). Per símptomes més greus que els que ara tenim –tant mal de cap com ressaca– hem anat a treballar.

Parlo amb l’autònom veí, també confinat, i amb la treballadora per compte aliè del final del carrer, que ja va passar la malaltia la setmana passada i que ara té l’home amb símptomes. “Podem quedar per jugar al Risk”, ens diem. Al carrer som més els infectats i immunitzats que els “normals”.

Mai de la vida m’hauria permès aquest luxe. No cobrar perquè no vaig a treballar trobant-me, ja, bé. El test d’antígens, que els tres primers dies de mal de cap donava negatiu, avui, que em trobo la mar de bé, dona positiu. El dia és llarg, tinc temps de veure com surt el sol i de remirar-me la vida, tan regalada, de les mascotes, que normalment estan soles. No arribaré a final de mes com sempre, potser –aquesta és la por– trobaran que ja no faig falta i no em tornaran a llogar. Això em fa, de nou, tornar a llegir la notícia de l'ARA sobre els sous dels membres del Parlament que ja no treballen.

És veritat que treballem molt, massa. És veritat que podríem treballar menys. És veritat que els dies passen, es fa de dia, comencem, i ja s’ha fet de nit. I arribem, sopem, ens diem quatre coses, fem quatre verdures al foc. Potser sí que aquesta malaltia –ara lleu– ens obliga a repensar com ens fem grans, els mesos se succeeixen com un sospir, no veiem els arbres si no sortim a passejar els diumenges i acabem per envejar la vida regalada d’aquestes mascotes que es lleven, es renten les potes, esmorzen i pensen què faran.

Empar Moliner és escriptora
stats