Opinió 23/09/2012

Pobra i trista

3 min
Pobra i trista

Va ser diumenge passat a la Festa de la Rosa del PSC, a la Pineda de Gavà. Una convocatòria -deixin-m'ho dir d'entrada- que il·lustra a la perfecció l'obsolescència i l'esclerosi de les receptes del partit organitzador: sorgida més de tres dècades enrere, quan Felipe González o Alfonso Guerra acudien a engrescar electoralment els seus " paisanos ", la fórmula ha envellit al mateix ritme que el gros dels assistents, i avui tant el públic com la litúrgia com la intenció última de l'acte (el secretari general del PSOE venint a ungir els "compañeros del PSC " com els genuïns representants de la marca a Catalunya) tenen poc a veure amb la realitat social i política catalana del 2012.

Va ser, doncs, a la recent Festa de la Rosa on el primer secretari del PSC, Pere Navarro, va deixar anar la sentència: "Avui Catalunya no és rica i plena. Avui Catalunya és pobra i trista". Certament, el país no passa pel seu millor moment, si bé en això alguna responsabilitat hi deu tenir la força que n'ha pilotat el govern durant set dels últims nou anys, perquè les coses no s'han espatllat de cop des del desembre del 2010. Però, amb tots els respectes personals pel senyor Navarro, allò que resulta veritablement pobre i trist és el rumb que ell i el seu equip estan imprimint al segon partit català, les respostes que estan donant al gran repte polític que la ciutadania va formular l'Onze de Setembre, la imatge de desorientació, perplexitat i impotència que emana del carrer Nicaragua.

Que en el tensionament de la relació Catalunya-Espanya qui més hi patiria fóra el PSC era quelcom inexorable, donada la funció de frontissa identitària que aquest partit havia jugat amb tant d'èxit durant tres dècades. Alguns optimistes van creure que dues legislatures governant amb Esquerra Republicana haurien fet el socialisme català més permeable a les tesis sobiranistes. La tardor del 2010, quan José Montilla va arborar com a lema de campanya electoral allò de "ni independentistes, ni de dretes", ja es va intuir que no. La reacció defensiva, espantada i espantadora respecte a l'eclosió de la Diada ens mostra ara un PSC sorprès, superat, descol·locat i sense estratègia ni amb prou feines tàctica respecte del nou escenari.

Enmig d'aquest marasme, les veus més oficialistes del partit segueixen refugiant-se en el federalisme, si cal "asimètric". Però, ¿que ja no recorden com va acabar la croada federalista de Pasqual Maragall? ¿Que no van veure amb quin desdeny, diumenge passat a Gavà, Pérez Rubalcaba ignorava les súpliques ("Espanya serà federal o no serà") de Pere Navarro? En la cultura política del PSOE, des de fa cent anys, el federalisme és una jaculatòria, un latiguillo útil per diferenciar-se estèticament de la dreta i per camuflar una filosofia jacobina que, avui, ajuda a preservar el graner de vots andalús. I Pérez Rubalcaba, més enllà de repartir les culpes del que passa entre " separatistas " i " separadores " -és a dir, entre CiU i PP- no està disposat a fer res per ajudar el PSC a sortir de l'atzucac.

Tampoc no sembla una sortida viable la que ha suggerit Xavier Sabaté: recuperar l'Estatut del 2006, l'aprovat en referèndum. Com s'aconsegueix això? Com s'invalida o corregeix una sentència del Tribunal Constitucional? ¿Les lleis estatals necessàries per reimplantar a l'Estatut allò que li van extirpar el 2010, amb quina majoria s'aprovarien? I sobretot: ¿val la pena un camí tan sinuós i problemàtic per retrocedir sis anys en la història, per ressucitar allò que els esdeveniments del període 2006-2012 han convertit en un cadàver?

Molt més nítida és la posició formulada -ignorem amb quin suport intern- pel director de la Fundació Rafael Campalans, Albert Aixalà: fer del PSC "el principal partit que articuli els contraris a la independència de Catalunya". Això sí que és escollir camp sense embuts…, però no pas ocupar un camp lliure. En el territori de l'antiindependentisme bel·ligerant ja hi està instal·lada Alícia Sánchez-Camacho (que somia fagocitar electoralment el PSC), i els Ciutadans d'Albert Rivera, i farà de tot per tenir-hi un espai la UPyD de Rosa Díez… I bé, el PSC que ha construït els seus grans èxits amb aquells lemes de "Si tu no hi vas, ells tornen", o "Indecís? Escolta la Cope cada matí", ¿anirà a partir d'ara de bracet d'aquesta gent a combatre la possibilitat d'un estat propi per a Catalunya? Potser sí, però aleshores serà un altre PSC.

"No som independentistes. No a la independència!", va cridar diumenge passat Pere Navarro. Està entès. Però, això a banda, ¿el Partit dels Socialistes de Catalunya té alguna proposta per fer? Creu que cal ignorar la manifestació de l'11-S i continuar amb el business as usual ? ¿Pensa seguir invocant el federalisme quan per part espanyola no hi ha cap voluntat de federar res? Tothom, en el si del partit, comparteix aquest immobilisme?

Esperarem pacientment notícies.

stats