La poesia de Gabriel Ferrater

Des d'un bell començament, el que ha caracteritzat la poesia de Gabriel Ferrater ha estat la seva absoluta independència: amb ell hi ha hagut, sens dubte, un trencament amb el passat, però sense que la seva personalitat, admirada i reconeguda, hagi marcat un camí col·lectiu nou. Avui, quan tant de poeta jove espriueja , és difícil de trobar-ne un de sol que ferrateregi , malgrat que només sigui amb la bona intenció. Les causes són diverses, però el fet és ben real: hom pot explicar-lo per la dificultat d'aquesta poesia, però aquesta és, només, una explicació parcial, car l'Espriu de la primera època n'és tant o més de difícil; té, però, la facilitat d'imitació normal que dóna l'ús més reiterat del vers curt i, sobretot, l'atractiu temàtic que, iniciat amb La pell de brau , la dedicació del lector i la qualitat de tota l'obra de Salvador Espriu -sense perdre de vista el que ha fet per a la seva divulgació Ricard Salvat- s'han estès després a tota la seva creació literària.

Amb Ferrater, la poesia catalana, d'acord amb una llarga i ben aprofitada tradició, continua essent un producte de cultura important. Ell que, de to i estil, enllaça amb un realisme conscient i, en emprar un llenguatge quotidià, s'allunya dels noucentistes, continua dins una estricta línia d'epígon del noucentisme amb la poesia tipificada com a experiència de cultura. No cal dir, però, que Ferrater no acaba aquí, puix que aquesta experiència cultural es posa, sempre, al servei de la vida, la vida mateixa, sense eufemismes. I, en aquest vessant, una vegada més, la seva posició és personal i independent, puix que, si bé és veritat que el to emprat l'allunya dels immediats antecessors, la manca de tot ressò col·lectiu o social remarcable el deixa isolat pel que fa als immediats continuadors. [...]

La situació independent, d'home que fa amb uns o altres, però sempre amb segell personal, es palesa arreu de l'obra de Gabriel Ferrater i des de qualsevol angle que hom la consideri. Referències culturalistes i experiències viscudes, concisió poètica amb síntesis perfectes i llenguatge col·loquial. [...]

Josep Faulí 1968