Pompeu Fabra vist des d'Anglaterra
El dia de Nadal morí al poble rossellonès de Prada el gran filòleg català Pompeu Fabra. La seva mort posà fi a una vida consagrada per complert a Catalunya i interromp una de les tasques més constructives i més fructíferes que hagi emprès mai cap català. Artífex màxim de l'estructuració i ordenació de la llengua catalana, Mestre Fabra aconseguí expurgar-la de les influències externes que s'havien deixat sentir a través dels anys, mantingué els girs populars, i amb la lucidesa i concisió que l'hi eren característiques transformà la llengua catalana en un instrument d'expressió literària perfecte. No és exagerat dir que aquest és potser un dels fets més transcendentals de la història de Catalunya des de fa molts segles, tota vegada que al fixar -sota els auspicis de l'Institut d'Estudis Catalans- unes regles gramaticals i un vocabulari acceptats per tots, no sols fou possible un renaixement, sinó que creà unes bases sòlides que asseguren la persistència del català com a llengua literària. Com hem dit, a aquesta tasca Fabra consagrà pràcticament la vida. [...]
Fa tan sols uns mesos -el febrer del 48- Mestre Fabra rebia un homenatge dels catalans i amics, al complir els 80 anys. Des d'aquest mateix micròfon donàrem compte de l'acte: i la veu autoritzada del professor Entwistle de la Universitat d'Oxford us en feia arribar tot el seu significat com a filòleg...
La grandesa de Fabra era sols comparable a la seva modèstia, i com a home captava l'admiració fins d'aquells que no compartien les seves idees. Obert a totes les activitats de l'esperit, Fabra era ensems un esportiu en el sentit més alt de la paraula. Sentia com Ruskin, l'atractiu de la natura, i això el convertí en un fervent excursionista; l'afecte que sentia per les noves generacions el portà a la presidència de Palestra i anys més tard l'Associació de Lawn Tennis de Catalunya el feia també el seu president. D'aspecte magre però fort, i de faccions anguloses que completaven la inseparable pipa, tenia l'aspecte d'un anglès corrent. [...]
Josep Manyé, 'Jorge Marín' 1949
