Possibilitat d’un music-hall a Barcelona (1934)

D’unes cròniques de Joan Tomàs Rosich (Igualada, 1892 - Mèxic, 1968) a Mirador (14/21/28-VI-1934). L’Ajuntament de Barcelona ha comprat aquest estiu El Molino (llavors Moulin Rouge), local supervivent del goig de viure en uns anys que serien d’entreguerres. Joan Tomàs i Sebastià Gasch van reeixir en elevar el to d’un periodisme atent a aquell petit món efímer.

L’èxit de Florelle a l’Excelsior ha estat una demostració evident del que diverses vegades s’ha dit sobre les possibilitats de l’existència d’un music-hall de primer ordre a Barcelona. Florelle no solament omplí de gom a gom, durant els cinc dies de la seva actuació, l’elegant petita sala de la Rambla del Centre; el més interessant és que hi féu anar un públic selecte que, de no haver estat ella, no hauria ni somiat en visitar aquella casa. El succés de Florelle a l’Excelsior té, doncs, ultra l’aspecte econòmic, un caire de major importància, sobretot per a l’empresari, i és el d’ordre moral; […] ¿Aprofitaran els nostres empresaris de music-hall la lliçó de Florelle a l’Excelsior, de Nitta-jo a l’Edén Concert i de Roseray i Cappella al Stambul? Cal esperar-ho. Jo no els crec tan suïcides que vulguin deixar de servir-se’n; haig de suposar que obriran els ulls a la realitat i que, vetllant per llurs interessos, continuaran per un camí distint del que fins avui han seguit. És cert que alguns d’ells han dut a terme un notable esforç embellint i modernitzant llurs establiments. Amb això, han avançat només un pas, però que els ha donat ja un resultat material magnífic. Manca per fer la tasca principal. Aquesta tasca ha de consistir a ennoblir l’espectacle, a despullar-lo d’una llarga sèrie de vicis que, si han estat, potser, la raó d’existència d’aqueixa cosa tan tronada que en diuen elvarietés espanyol, no seran mai, de cap manera, el suport d’un music-hall digne d’una capital d’un milió d’habitants. […] Mireu les cartelleres dels nostres music-halls: durant mesos i mesos, els mateixos números van passant de l’una a l’altra. Avui aplaudiu Paquita Domínguez, per exemple, al Moulin Rouge ; demà, a l’Edén ; demà passat, al Pompeya ; més tard, a l’Excelsior ; finalment, al Bombay. I quan acaba al Bombay, comença altra vegada a donar la volta, [...]. El públic, és clar, s’avorreix, per excel·lent que sigui el número. [...] El públic acostuma a tenir bon paladar; sap que molts espectacles, el mateix que els calamars, són millor en llur pròpia tinta, que en aquest cas és llur atmosfera especial, i prefereix, per tant, aplaudir (?) les trenta cupletistes al Concert Apolo, admirar la Bella Dorita en llocs on “els primeres files” constitueixen la salsa obligada d’aquesta artista excepcional i veure com la cacera de la pulga [protagonista d’un popular cuplet picaresc] es porta a terme en un territori on realment n’hi hagi. […] Per més voltes que es donin al tema de la possibilitat d’un veritable music-hall a Barcelona, ens trobarem sempre, al capdavall, que els qui tenen entre llurs mans els espectacles mal anomenats lleugers, són els que en definitiva tiren per terra aquesta possibilitat. Ho fan deliberadament? Tant com això, no. Alguns empresaris creuen que la renovació s’imposa, i el to de modernitat que distingeix avui alguna de llurs sales demostra en ells un intent d’emprendre un camí diferent del que seguien. [...]