Un pot de quètxup!
Ha donat la volta al món la història del nàufrag que ha sobreviscut 24 dies en un veler a la deriva alimentant-se amb un pot de quètxup, sal d’all i unes pastilles de caldo. L’home, de 47 anys, estava reparant un veler, allà a les Antilles Holandeses, quan va ser arrossegat (el veler amb ell a dins) per les ones. Com que no tenia nocions de navegació, no va saber tornar a la costa i allà es va quedar fins que el van trobar.
Algú de vostès pot trobar heroic aquest home, que ha passat gairebé un mes vivint, principalment, de salsa de tomàquet de pot. Però no seré jo. A mi aquesta gesta no em fa dir “Oh!” admirada. Al revés. Sincerament, viure vint-i-quatre dies a base de quètxup és el somni mullat d’uns quants adolescents que conec. De fet, molts d’ells, quan no tenen adults al davant, és el que fan.
Sí, és cert. Aquests adolescents es mengen el quètxup amb alguna petita guarnició, però obligats. El quètxup és el plat principal i la principal font de proteïnes, vitamines i conservants. La guarnició pot ser de patates fregides, de bistec, però també de moltes altres coses que fan posar els pèls de punta. L’adolescent, davant d’un llenguado, d’un rap, d’una amanida d’api, d’una carxofa, d’unes bledes, d’una mongeta tendra amb patata, pot exclamar: “Puc posar-m’hi quètxup?” L’adult es voldria arrencar els ulls per no veure-ho. L’únic aliment al qual no voldran posar quètxup és l’arròs a la cubana i el flam de xocolata. Es podrien fer –i s’han fet– un entrepà de quètxup.
Potser vostè, lector, pensa que el seu fill, que té cinc, sis, nou anys, això no ho farà. Perquè vostè l’està educant bé, està fent que mengi de tot, inclosa la verdura. No pateixi. Tot el que ha fet no servirà de res, de res, quan l’ara adorable bípede, que menja bledes, cigrons, peix, que prefereix el pa del forn al pa de motlle, arribi a l’etapa anomenada adolescència. Llavors, vostè desitjarà facturar-lo al vaixell del nàufrag que ens ocupa. I ell, no ens enganyem, també hi somniarà.
