18/10/2021

La pregunta d’un nou referèndum

3 min
Butlleta de votació del referèndum de l'1-O.

Quina hauria de ser la pregunta d’un hipotètic nou referèndum d’autodeterminació? La qüestió pot semblar ociosa per diverses raons. La primera, perquè ja se’n va fer un, l’aplicació del qual va quedar ajornat per les circumstàncies que ja sabem, i hi ha qui creu que no cal tornar-hi. La segona, perquè un dels partits polítics que té prop de la meitat de l’electorat independentista considera que no és l’hora de tornar-hi. I la tercera, esclar, perquè qui hauria de fer possible que s’hi tornés de manera civilitzada, sense brutalitat policial, no para de dir que el referèndum ja ens el podem pintar a l’oli.

I, tanmateix, crec que l’esperança en un futur políticament emancipat obliga a mantenir viva la tensió dialèctica entre aquests dos vells principis tan conservadors: el de tocar de peus a terra, que tot ho paralitza, i el de fer volar coloms, que ens fa viure d’il·lusions. I la manera de fer-ho és seguir fent preguntes aparentment extemporànies, que poden semblar fantasioses, però que ajuden a mantenir viu el què i forcen a pensar en el com.

La qüestió de quina hauria de ser la pregunta d’un nou referèndum, doncs, no és sobrera. Ho vam veure en el cas del referèndum de l’OTAN de 1986, en què es van fer diverses proves fins a trobar la pregunta que assegurava que guanyés el sí. I ara ho ha mostrat un estudi publicat per la London School of Economics escrit pels professors de ciència política Rob Ford, de la Universitat de Manchester; Rob Johns, de la Universitat d’Essex, i John Garry, de la Queen's University de Belfast. Segons la seva recerca, la fórmula emprada per fer la pregunta pot arribar a condicionar fins a un 6 per cent del resultat i, per tant, determinar el curs de la història d’aquella nació. 

Recordem que a Escòcia els resultats de les enquestes sobre el suport a la independència són calcats als de Catalunya, i igual de volubles. La darrera enquesta, de mitjans de setembre, pronosticava un 44 per cent al sí, un 47 al no i un 9 d’indecisos. En canvi, el març passat una altra enquesta donava un 52 per cent al sí, un 41 al no i un 7 d’indecisos. Però la pregunta també fa la diferència. La del referèndum de 2014 –“Escòcia hauria de ser un país independent?”– els autors de l’estudi diuen que és la més “neutral”. La més favorable al sí seria: “Està d’acord que Escòcia hauria de ser un país independent?”, on “Està d’acord” afavoriria un biaix de confirmació i per això la Comissió Electoral la va bloquejar el 2014. I la pregunta que més agrada als unionistes és la que segueix el model del Brexit de 2016: “Escòcia hauria de romandre al Regne Unit o sortir-ne?” Els resultats pel sí van del 48 per cent en la primera fórmula a més del 50 en la segona, i per sota del 45 en la tercera.

En el cas de Catalunya, però, hi ha un altre factor determinant en la resposta a la pregunta –que no té Escòcia– i que té a veure amb les condicions en què es podria fer aquesta independència. Vull dir que, fos quina fos la pregunta, la resposta aquí depèn de si es manté o no el marc de repressió i d’amenaces de l’Estat i l’espantall de la fractura interna. Per això, en les enquestes sobre la independència sempre hi he trobat a faltar aquest doble supòsit: un, “què votaria si el referèndum es fes en les condicions polítiques actuals”, i dos, “què votaria en el cas de tenir la garantia que Espanya acceptaria el resultat i que la separació s’acordaria de manera amistosa i sense represàlies”. No és estrany que tots els governs controlin els organismes oficials d’opinió: és per fer les preguntes que toquen.

Ja he reconegut que tant el debat sobre la pregunta com el supòsit de joc net en un futur referèndum d’autodeterminació ara semblen qüestions extravagants. Però no és pas més quimèric que confiar en la taula de diàleg per a l’amnistia i el referèndum. I, en qualsevol cas, ens ajuden a recordar la dimensió autoritària i no democràtica del conflicte en què Espanya s’ha instal·lat.

Salvador Cardús és sociòleg
stats