'El president' Meloni no és de fiar
Ben segur que la preparació del discurs d'investidura de Giorgia Meloni com a primera ministra italiana degué ser marcada de prop des de Brussel·les, amb arguments tan de pes com els vora 190.000 milions d'euros en fons europeus que ha de rebre Itàlia fins a 2027 (sense comptar 123.000 milions d'euros més en préstecs de la Unió Europea), la qual cosa la converteix en el país més beneficiat per les polítiques comunitàries de recuperació i cohesió. Pel govern de Meloni passarà bona part de la materialització del pla de la UE per sortir de la triple crisi alimentària, energètica i econòmica, i per superar les conseqüències (les que s'han pogut preveure) de la guerra de Rússia contra Ucraïna.
Un marcatge que explicaria com es va voler mostrar Meloni en aquell discurs: va fer professió de fe europeista (sense oblidar-se de subratllar la condició d'Itàlia de soci fundador de la Unió), atlantista, pro-Ucraïna i anti-Putin. Va declarar la seva antipatia pels règims antidemocràtics (“incloent-hi el feixisme”, va voler especificar) i va fer fins i tot un exercici de memòria històrica per assenyalar les lleis racistes de 1938 com “el punt més baix de la història d'Itàlia”. Res a veure, en principi, amb la líder ultradretana que va qualificar Mussolini com “un bon polític”, o que va elogiar el també ultradretà primer ministre hongarès, Viktor Orbán, com “un baluard davant del globalisme de les elits europees”.
Tot en ordre, doncs. O no. Una certa idea del pragmatisme –o una necessitat més aviat desesperada de fer veure que la socialdemocràcia gaudeix d'una salut més forta de la que té– fa que qualsevol rectificació del discurs per part dels portaveus de les dretes més dures sigui acceptada de seguida com una declaració de principis liberals en tota regla (se'n diu blanqueig; la política espanyola hi té molta tirada). Però més enllà dels formalismes i les conveniències, costen bastant d'engolir aquestes sobtades caigudes de cavall. Per altra banda, Meloni, com qualsevol líder d'extrema dreta, té la mentida, la confusió i la falta de respecte pel significat de les paraules com una de les seves eines de treball. No és per comparar (bé, sí que ho és), però no costa gaire trobar el famós discurs de Hitler “Som socialistes”, de 1925, en què l'aleshores flamant líder del partit nazi sembla ben bé un combatiu anticapitalista, amic de les classes treballadores, etc.
En l'emblanquinada de Meloni ha passat sense problemes un fet rellevant, i és que la nova primera ministra es vulgui fer dir “el president”, en masculí. Les seves soflames contra els moviments feministes i LGTBIQ són conegudes (això l'agermana amb Vox, per exemple) i sembla ben bé que, a pesar d'haver transigit a fer un discurs d'investidura a contrapel, s'hagi volgut guardar aquesta basa autoafirmativa, confiant –com així ha estat– que se li consentiria. En temps de les revoltes de les dones iranianes, que una governant europea de primera fila vulgui i pugui presentar-se d'aquesta guisa, significa covar un veritable ou de la serp.
