Presons de musulmanes al Marroc (1935)
Peces històriques
Del treball d’Aurora Bertrana (Girona, 1892-Berga, 1974) publicat a Claror (XI-1935) aquest mes fa noranta anys. La periodista Bertrana viatjava observant la vida en forma de reportatges, com Pla veia la vida en forma d’articles. Aurora Bertrana, Irene Polo i Carles Sentís van introduir a Catalunya en els anys 30 el mètode d’infiltració en el periodisme d’investigació i d’avaluació, experimentat per Zola a Germinal (1885).
[...] Vaig anar a la presó musulmana de Xauen amb la doctora Valls, una catalana coratjosa que fa una obra admirable d'higienització femenina [...]. La meva amiga em va dir que tenia una ocasió per a conèixer un nou i lamentable aspecte de la vida femenina al Marroc. [...] Tenaç i valenta, anava a les cases de bon matí, examinant, aconsellant, fent cures, renyant i comminant, en pro de la higiene; jo seguint-la devotament, admirant el valer d'aquella dona jove i sensible i patint de trobar-me frec a frec amb les misèries humanes més baixes i tristes i menys remeiables. [...] Ella acudia a la presó de dones en nom de l'enlairada missió professional; jo amb la inquietud d'examinar no només el dolor físic, sinó la trista causa que privava aquells éssers de llibertat. [...] Arribàrem a la presó. L'edifici es trobava en un estret carrer de fort pendís, empedrat tan deficientment que avançàrem amb cura de no caure. Entràrem per una porta baixa. Seguírem un llarg, fosc i estret passadís, al final del qual ens esperava l'escarcellera. [...] Jo em feia molt sospitosa. La doctora, comprenent-ho, s'empescà una innocent mentida. Digué que jo era una col·lega arribada per a estudiar certes malures africanes. L'escarcellera emprengué la marxa corredor enllà. En ser davant d'una porta baixíssima la musulmana es tragué una enorme clau de sota el caftà i obrí amb un soroll esgarrifós. Baixàrem uns esglaons. Érem al bell mig d'un pati descobert, format pel clàssic rectangle central de la casa moresca, amb altíssimes parets, llises i emblanquinades. Voltaven el pati unes alcoves que mostraven la desolació, la brutícia i la ignorància dels malaurats éssers que hi romanien. Un grup de dones, amb ulls d'animaló acorralat, callaren esverades en veure'ns. Llavors, en el silenci tens, es destacà un rosari de sospirs i gemecs que procedien de la part alta. L’escarcellera ens va empènyer vers un llòbrec forat que feia d'entrada a una mena de xemeneia. Entaforades allí, vam veure que era una escala. [...] Dalt, hi havia unes golfes que traspuaven humitat. El tuf de resclosit es barrejava amb el de carn humana poc esbandida. En un racó, damunt un míser matalàs, jeia una dona lamentant-se sense repòs. A la feble i incerta flama d'una espelma, la doctora examinà la malalta. […] Vaig pensar que seria oportú davallar cautelosament vers el grup de les dones més o menys sanes, i interrogar-les sobre les causes de llur empresonament. [...] Aviat vaig adonar-me que no em trobava amb un grup de delinqüents, sinó enfront d'una colla d'innocents criatures, víctimes del rigor islàmic. Si allò eren delictes, penso que totes les europees, des de la més perfecta burgesa fins la treballadora més decent, mereixerien ser a la presó […]
