La primera proposta d’abstenció

No va ser el 2016 quan es va produir la primera proposta d’abstenció com a forma d’aconseguir la investidura d’un candidat a president del govern. No va ser Mariano Rajoy l’inventor de la fórmula, que ara està intentant reproduir Pedro Sánchez. L’inventor de la fórmula va ser Jordi Pujol després del resultat que van deixar les urnes a les eleccions generals de 1996.

La cinquena legislatura constitucional, 1993-1996, va ser la primera legislatura en què el president Felipe González no va disposar de majoria absoluta i va dependre bàsicament del nacionalisme català, no només per a la investidura, sinó per governar. Aquesta dependència del nacionalisme català seria anatematitzada per José María Aznar amb una virulència extraordinària. Tanta que el 1995 Jordi Pujol no va resistir la pressió i va anunciar que no votaria els pressupostos generals de l’Estat del 1996. Espanya presidia durant el segon semestre d’aquell any la Unió Europea i el president del govern espanyol va decidir no dissoldre les Corts immediatament després de l’anunci de Jordi Pujol, però sí que ho va fer quan va finalitzar l’any. Les eleccions que s’havien de celebrar el 1997 es van avançar al 1996.

En aquelles eleccions es preveia una majoria absoluta del PP, però al final només va obtenir 156 escons, la majoria relativa més baixa de totes les anteriors al 2015. Va ser una majoria aconseguida amb una campanya d’un intens anticatalanisme, que es reflectiria la nit electoral amb el “Pujol, enano, habla castellano”, que van corejar els militants davant del balcó de Génova 13 per celebrar la victòria electoral.

Amb el resultat electoral obtingut, però, José María Aznar no podia ser investit president sense el suport de CiU, que va intentar resistir-se a donar-l’hi. Va ser en aquest context que Jordi Pujol va fer la proposta que s’abstinguessin tots els partits de manera que José María Aznar fos investit amb majoria relativa en segona votació. Felipe González -en aquell moment jo pensava que amb bon criteri- s’hi va oposar rotundament i la proposta va ser rebutjada. Al final, mitjançant el Pacte del Majestic, s’acabaria aprovant la investidura no només amb els vots de CiU, sinó també amb els del PNB.

Quantes vegades es deu haver penedit Jordi Pujol d’haver contribuït al blanquejament de l’anticatalanisme del PP? Perquè el suport a la investidura no només no va fer desaparèixer l’anticatalanisme, sinó que el va accentuar. El ressentiment per haver hagut de dependre del nacionalisme català per tenir un president del govern no ha deixat d’estar present en l’estratègia política del PP des de llavors. Un ressentiment que ha marcat la trajectòria de l’estat de les autonomies fins a conduir-lo a la situació en què ara mateix es troba.

Des que el PP perd el poder inesperadament el 2004, ha repetit, de manera corregida i augmentada, la campanya anticatalanista que va assajar per primera vegada en la legislatura 1993-1996. Va començar amb l’atac frontal amb motiu de la reforma de l’Estatut d’Autonomia tant al Parlament de Catalunya com a les Corts Generals, va continuar amb la recollida de firmes per tota la geografia espanyola contra l’Estatut reformat, ho va prolongar amb el recurs d’inconstitucionalitat i les pressions als magistrats fins que va aconseguir que fos dictada la STC 31/2010 i ho va culminar amb la línia política -ja durant la presidència del govern de Mariano Rajoy- que conduiria a l’aplicació per primera vegada del 155, de la qual derivarien les querelles per delicte de rebel·lió contra els membres del govern català i de la mesa del Parlament així com contra els presidents de l’ANC i d’Òmnium Cultural.

Blanquejar posicions que, en última instància, són antidemocràtiques és una operació de molt alt risc. Moltes vegades m’he preguntat al llarg d’aquests últims anys si la major part de les sacsejades que s’han produït i se segueixen produint en l’espai polític que va representar CiU no tenen l’origen en aquell pecat original.

Més continguts de