26/04/2020

Tenim un problema amb la violència

3 min

En aquest silenci escruixidor al carrer i als patis de les cases d’aquests dies se sent tot, tant si és bo com dolent. Nombrosos experts ja ens han alertat del fet que la situació que vivim des de fa algunes setmanes tensionarà la convivència en l’àmbit familiar, laboral i social. Jo ja he dit en uns quants xats que extremem les precaucions en el dir; hipersensibles, angoixats o només amoïnats en el millor dels casos com estem, és un gran moment per fixar-nos en aquestes coses. Com ara que fa temps que trobo que hi ha massa violència en els mitjans de comunicació.

Vaig créixer sense entendre-ho gaire. Què hi feien els Chuck Norris de torn, els cops i les baralles contínues a l’hora de la migdiada de dissabte a la tele? Després de la candidesa dels rombes (un valia la pena intentar-ho, dos ni de broma) que estaven destinats més a protegir-nos contra el sexe que una altra cosa, va arribar allò de l’horari protegit. Més endavant senzillament vaig tenir altres coses a fer i crec haver consumit poca tele, però les imatges i el relat de la violència són omnipresents als mitjans de comunicació audiovisuals.

Hi he pensat altres vegades, però són les ulleres liles les que m’han fet llegir la violència de gènere també en aquesta clau. Els models de relació entre homes i dones, des de comportaments de sotmetiment naturalitzats fins a l’exhibició de violència física en la ficció crec que han fet molt de mal, als homes i a les dones. Ara podríem fer un plácido domingo i dir que “abans” les coses eren diferents, però quantes dècades de mala educació s’han filtrat a totes les cases? Sento una escriptora definir-se com a “dona d’ara” i que potser per això escriu des d’una “feminitat violenta”, i no dono crèdit. Amb el 8-M a l’esquena i la violència masclista que no dona treva no puc deixar de lamentar-me.

Si obrim una mica el focus, en realitat és que no entenc per què trobem normalíssim que la televisió emeti pel·lícules de terror, de violència explícita, amb assassins de tot tipus, amenaces mundials, segrestos... Puc preguntar sincerament per què? Francament, no ens va tan bé com a societat perquè no tinguem l’obligació de preguntar-nos què estem fent malament.

Recentment he assistit estupefacta a l’èxit de Crims (i a les promocions de l’espai tothora!), i l’existència d’un espai fix a El suplement de Catalunya Ràdio que es diu L’hora negra, un exercici d’exhibicionisme de la maldat que no comprenc. El problema és també en el tractament. En quin gènere es pretén encabir l’exercici? Ficció? Entreteniment? Informatius? Crec que les fronteres de gèneres en aquest cas han de ser molt clares, perquè si no és fàcil que la presència en horari de màxima audiència d’uns productes audiovisualment atractius acabi legitimant el relat de la violència. ¿Des d’on hem d’entendre, per exemple, aquest seguiment minut a minut de l’anomenat crim de la Guàrdia Urbana? Perdoneu que ho torni a demanar, però per què? És perquè l’acusada és una dona? Perquè pertany a un cos de seguretat? Què justifica la preeminença d’aquest cas sobre altres i la sobreexposició en els espais informatius? Detalls, reconstruccions... ¿a qui li hauria d’importar, això, més enllà de la justícia i els serveis socials? L’èxit del true crime beu també de la fascinació per la novetat, de la passió de batejar fenòmens i si pot ser amb anglicismes.

Ara fem el viatge a la inversa. Què hi ha darrere les pornogràfiques imatges dels maltractaments en una residència d’avis de fa uns dies als noticiaris de la televisió pública? ¿Segur que no hi ha una intromissió de la mirada des de la ficció en un relat que hauria de ser estrictament d’informatius? Entenc que és bo que se sàpiga que si hi ha una situació d’abús, les famílies tinguin eines per denunciar-ho i l’administració per penalitzar-ho, però l’exhibició de les imatges era denigrant i sobrera. No em crec allò de “l’interès informatiu”. L’interès informatiu és una altra cosa.

Se’m dirà que què fem, doncs, amb els continguts que circulen per la xarxa. Se’m dirà que la violència forma part de la condició humana. Potser sí, com també l’aspiració de deixar les coses millor del que les hem trobat i de fer-nos-en responsables. També per als mitjans de comunicació. Hi insisteixo, si tot ens anés tan bé com a societat i haguéssim pogut erradicar-ne la violència, les guerres i l’explotació humana en totes les seves formes, potser podríem deixar de fer-nos aquestes preguntes, però no és així.