El Procés, mort o viu?

Fa pocs dies, amb motiu de la cimera franco-espanyola celebrada a Barcelona, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, declarava que el procés sobiranista català s'havia acabat. Tot i que no era el primer cop que sentíem afirmacions com aquesta, fetes per ell mateix o per altres membres del seu govern, aquesta vegada les seves paraules varen sonar més solemnes i varen tenir força més ressò.

La primera pregunta que ens hauríem de formular és qui és Pedro Sánchez per certificar el final d’un moviment polític i ciutadà que ha canviat tantes mentalitats, esperonat tantes voluntats i canviat amb tanta profunditat el mapa polític a què estàvem acostumats. La resposta resulta òbvia: el president espanyol és un personatge molt qualificat del panorama institucional i polític, però no és ningú per certificar si el Procés és viu, mort o en estat d’hibernació. Per tant, hem d’interpretar les seves paraules més com un desig que no pas com una realitat provada; fins i tot podem pensar que responen a les seves necessitats i estratègies electorals, després del soroll que varen provocar les modificacions dels delictes de sedició i malversació introduïdes recentment al Codi Penal. En efecte, el govern central, i més encara el Partit Socialista, han de fer creure que la seva aposta per desinflamar el conflicte català, fonamentada en els indults i en els canvis legislatius esmentats, és la que està provocant la defunció del moviment independentista. Davant la brutalitat exercida pel PP, els actuals governants hi contraposen una suavitat que pretén aconseguir el mateix objectiu: passar pàgina del Procés i cantar-li les absoltes.

Tanmateix, el que toca constatar més enllà de la cridòria del dia a dia i dels interessos creuats entre actors polítics que competeixen entre ells és que l’únic subjecte que realment pot alterar el mapa polític és el que constitueix el conjunt dels ciutadans, i molt especialment aquells que exerceixen el seu vot a les eleccions al Parlament de Catalunya. Les manifestacions dels dirigents polítics influeixen, però només el vot dels ciutadans decideix. Seria bo tenir-ho sempre ben present.

En aquest sentit, cal recordar que des de finals de l’any 2012, en les cinc eleccions que hi ha hagut al Parlament català, amb participacions que han fregat el 80% les més altes i poc més del 50% les més baixes, els votants han atorgat la majoria d’escons als partits que defensaven el dret a decidir del poble català i la independència del país. Una altra cosa ben diferent és com aquests partits han administrat el vot de la ciutadania –això ja són figues d’un altre paner–; però el que no es pot negar és aquesta tossuda realitat que fa onze anys que dura i que no s’hauria mantingut si els electors catalans no haguessin sostingut la seva aposta.

Just aquí és on rau el nucli dur de la qüestió: tal com estan les coses i tal com s’estan fent les coses, ¿resulta plausible que els ciutadans catalans, els que vagin a votar i els que decideixin no anar-hi, siguin els que de veritat certifiquin la fi del procés sobiranista? Si fos així, i he d’advertir que el risc existeix, la decisió seria inapel·lable i el veredicte no admetria ni excuses ni falses interpretacions. A més, aquesta situació conviuria amb un desert de propostes alternatives, que ni hi són ni se les espera. En aquesta línia, vull recordar que transcorreguda una dècada llarga des de l’inici de tot plegat, cap dels que legítimament s’oposen al projecte independentista ha estat capaç de posar sobre la taula cap proposta alternativa mínimament seriosa.

La conclusió final cau pel seu propi pes: o canvien les actituds, les prioritats i les decisions, o el risc que siguin els mateixos ciutadans de Catalunya els que liquidin la majoria independentista del Parlament deixarà de ser el desig d’uns quants per convertir-se en una trista –i dura– realitat. En els darrers anys, ja hem donat massa raons a J.M. Aznar quan va afirmar que Catalunya es trencaria abans que Espanya. En la mà de molts de nosaltres està ara no donar la raó a P. Sánchez quan, de manera imprudent i provocadora, ens diu que un projecte que ha mobilitzat milions de voluntats i que ha desvetllat il·lusions adormides ha arribat a la seva fi. El que resulta segur és que no pot continuar com fins ara. I si algun dia cal canviar d’objectius, que sigui perquè en tenim de nous, i no perquè no sabem què fer ni com fer-ho.