La promiscuïtat entre urbà i rural
L’urbanisme (almenys el que tenim ara) té les seves limitacions, i la urbanitat un recorregut limitat si deixem que les ciutats es cuinin com les hamburgueses prefabricades, dibuixant ciutats com qui prepara menjar ràpid per endrapar en pocs minuts. Per això està bé aturar-se i agafar distància mental. Quinze dies amb els meus nebots petits m’han obligat a no tenir més plans que caminar lentament, jugar a pilota a la sorra i fer cures per a tota mena d’animals (i després, dibuixar-los). He baixat el ritme dràsticament i ara no sé com puc fer tantes coses a l’hivern, ni si té massa sentit, francament.
La professora emèrita de la LSE Anne Power, sociòloga, em punxava sempre quan jo li deia que el model de casetes amb jardí dels afores de Londres és totalment insostenible. Les preferències individuals pesen molt en la gènesi urbana, i les ciutats s’organitzen fonamentalment al voltant dels ideals del confort domèstic, que pot diferir bastant del propi o de l’imaginat. Això és el que haurien de fer els bons professors: capgirar els dogmes, fer-te pensar. L’aspiració de viure en contacte amb la natura i les carències de viure en una ciutat densa i gran com Barcelona es tradueixen en una fuga massiva de cotxes els caps de setmana cap als pobles de la muntanya o la costa. I, en certa manera, els 400.000 vehicles que surten per les rondes cada cap de setmana li donen la raó: la promiscuïtat urbana i el contrast entre grans ciutats i petits pobles patrimonials motiven bona part de la mobilitat de les vacances. És coneguda la frase d’Ildefons Cerdà “Ruralitzeu l’urbà, urbanitzeu el rural”, però els successius increments d’edificabilitat al cor de l’Eixample es van carregar l’equilibri somniat. Ara aquella connexió entre el món urbà i el món rural es restaura amb la possibilitat d’agafar el cotxe cada cap de setmana i durant les vacances. Anne Power diria que no ens correspon als urbanistes jutjar-ho; que el que cal és comprendre-ho i en tot cas compensar-ho. La diversitat de pobles i ciutats fa dels països llocs molt més resilients. Diversificar funciona també en matèria urbana, però cal que sigui en les dues direccions.
Llegeixo en aquest mateix diari moltes històries sobre estius i infància, i tothom té records bonics lligats als pobles; ningú evoca els túnels del metro o les hores al supermercat. Els pobles tenen una estructura urbana fàcil de llegir i, per tant, és fàcil sentir-s’hi confortable. Se sap quan un carrer és habitat perquè hi ha testos. Són objectes domèstics però que la casa regala al poble, perquè en gaudeixi tothom. Als suburbis de xalets hi ha jardins plantats, un al costat de l’altre. Però als pobles, densos pel confinament de les muralles, els testos s’han de treure als carrers i sempre són una mica diferents. La gent els té dels avis, dels pares, d’algun viatge... Alguns testos es pengen als balcons, entre els barrots i les finestres. D’altres, a banda i banda dels marcs de la porta. D’altres es col·loquen per tapar alguna fissura o l’embornal. Molts són a joc amb el color de les fusteries, cosa que indica que, malgrat que sembla que estiguin col·locats de manera espontània, algú hi ha dedicat una estona llarga.
Els testos es converteixen en preludi de les cases: es pot saber, des del carrer, que hi ha algú meticulós que s’ocupa de la intendència vegetal i del carrer. La dèria és contagiosa i, quan algú comença, la resta de cases s’animen a omplir de ceràmica els llindars. Si la cosa s’anima, es poden treure les cadires plegables, i potser una tauleta per fer un vermut abans o després de sopar. Els testos són un bon indicador que les cases són viscudes i no només aparadors per als lloguers de temporada. A les ciutats, aquesta mena de situacions s’han intentat reproduir de manera artificial, sovint sense èxit.
Aquests dies d’agost se sentia un piano a primera hora del matí al carrer de les Ballesteries del Barri Vell de Girona. A l’única hora en què feia una temperatura decent al carrer, era una delícia passejar entre carrers estrets que ara qualsevol urbanista prohibiria. A la inversa, els falcons pelegrins es muden dels camps a la gran ciutat per habitar les cobertes més altes i alimentar-se de coloms. Ells també diversifiquen, i busquen cota per fugir del brogit i controlar les preses.
L’urbanisme és una matèria difícil, perquè tants caps, tants barrets. Si, a més, es pogués agafar el tren sense que esdevingués una aventura impredictible, aquest país tindria una sòlida diversitat paisatgística molt única en un món cada vegada més homogeni.
