Propietat agrària i contractes de conreu (1934)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’article de l’economista i polític –ministre sense cartera del 1957 al 1965– Pedro Gual Villalbí (Tarragona, 1885 - Barcelona, 1968) a 'La Vanguardia' (7-IV-1934). Traducció pròpia. Fa noranta anys d’una iniciativa emblemàtica del president Lluís Companys: la llei de contractes de conreu. Volia acabar amb cessions de conreu de vinya que s’extingien en morir els ceps. Aprovada pel Parlament català el març del 1934, el Tribunal de Garanties la va declarar inconstitucional. El Parlament aprovà després una nova llei exacta a l’anterior. L’Institut Agrícola de Sant Isidre va fer una intensa campanya contra els nous contractes de conreu. Reflecteixen les reaccions dels propietaris de terres l’article de Gual Villalbí i l’acudit de Valentí Castanys (Barcelona, 1898-1965) a 'La Veu de Catalunya' (26-IV-1934) on un rabassaire diu a l’amo: “–I si proveu de reclamar, direm que sabotegeu l’Estatut”. Aquelles tensions van contribuir al clima polític que va culminar quan el 6 d’octubre del 1934 el president Companys va proclamar “l’Estat Català de la República Federal Espanyola”.

Tot i que el títol de la Llei votada pel Parlament català digui que només tracta dels “contractes de conreu”, es veu, amb una simple lectura del text, que té un més ampli abast pel fet que toca de manera molt directa la greu i transcendental qüestió de la propietat de la terra. No penso que hi hagi motiu per escandalitzar-se perquè sigui així, i diré més: s’esperava com a inevitable. En aquests temps d’il·lusió revolucionària no es concep un intent de reformar l’ordenament de l’explotació agrària sense que inclogui aquests dos aspectes: el de fixar a qui ha de pertànyer en millor dret la terra –la qual cosa depèn, naturalment, del pensament que informi el fet revolucionari–, i la regulació de les formes específiques de l’instrument jurídic-econòmic de l’explotació, és a dir, els sistemes de contracte de conreu. Allò que vertaderament s’han proposat els nostres legisladors –tot i que no s’han atrevit a confessar-ho amb la necessària valentia i claredat– és alterar la fisonomia de la propietat rústica, passant-la del propietari actual al conreador, i s’han pres com a mitjà per fer-ho les formes de contracte de conreu, que és el vehicle més còmode i menys exposat. La nova llei s’assembla molt a altres lleis i projectes que van florir abundosament en ple apogeu a Europa de la qüestió de la reforma agrària. El propòsit substancial no està gaire lluny, posem per cas, del que va informar a Rússia la reforma de Stolypin, de l’època tsarista. Consistia el sistema en prendre la terra dels grans propietaris i donar-la als conreadors, aspirant amb això a crear una influent classe de camperols, petits propietaris. [...] La gran propietat ha estat condemnada a mort a Catalunya amb la Llei que ha votat el Parlament. [...] La llei catalana que comentem es discutirà molt, passat el moment d’estupor que ha produït la seva promulgació. Els propietaris anuncien el seu propòsit d’impugnar-la amb tots els mitjans legals; estem segurs que haurà defraudat molts arrendataris i rabassaires que hauran d’abandonar part de les terres que tenen en contracte, i a aquestes altures no pocs dels que es creuen beneficiats hauran fet comptes i es disposen a fer valer el dret que els ha estat reconegut. La guerra civil en el camp seguirà encesa i les dues lleis votades pel Parlament català, per poc meditades i tendencioses, hauran exacerbat el conflicte, encara que es van anunciar amb propòsit de resoldre’l.