El PSOE i el PP fa 25 anys
He anat seguint amb una mena de distància mandrosa les respectives teràpies de grup massives que els dos grans partits espanyols, el PSOE i el PP, han dut a terme aquest cap de setmana. La presència d'Aznar, agre i amenaçant com sempre, i les seves al·lusions a la possible presó de Pedro Sánchez m'han fet pensar en com era tot això fa un quart de segle. L'estiu del 2000, la política espanyola estava marcada per la recent majoria absoluta del Partit Popular obtinguda a les eleccions generals de març. Entre el 1996 i el 2000 Aznar va governar amb el suport de CiU, el PNB i Coalició Canària. La victòria aclaparadora del PP, però, va generar un canvi en la dinàmica política que delatava patèticament la inconsistència de certes afirmacions realitzades per justificar una aproximació oportunista que en aquell moment molts militants del PP consideraven contra natura (el mateix que ara passa amb molts militants del PSOE respecte d'ERC o Bildu, per cert). Val a dir, en tot cas, que CiU, el PNB i CC van obtenir contrapartides més que considerables pel seu suport, i no només de caràcter simbòlic. No és el cas del PSOE amb relació als seus socis actuals, que malviuen de promeses i jahotrobaremisme (disculpin el neologisme). Després de quatre anys de pactes i negociacions amb partits nacionalistes, el govern d'Aznar ja no necessitava l'any 2000 el suport de ningú per aprovar lleis, cosa que va portar a una política desacomplexadament centralista (llavors es coneixia amb l'expressió "cierre del proceso autonómico"). Si consultem l'hemeroteca, molts debats se centraven en com el PP faria ús d'aquella majoria amb relació a Catalunya i el País Basc. Pujol encara manava: era la seva darrera legislatura.
Aquest cap de setmana Aznar va insinuar que qui s'acosta a delinqüents, delinqüent acaba. De debò? Faci memòria, home. Amb Rodrigo Rato com a vicepresident segon i ministre d'Economia, el seu govern va exacerbar les polítiques de privatització d'empreses públiques iniciades ja en la legislatura anterior. Després s'ha vist com va anar realment, tot allò: en molts casos hi va prevaldre la pura delinqüència. La mà dreta d'Aznar, de fet, va acabar a Soto del Real. Sembla, doncs, que cal anar amb compte amb el que es diu, no sigui que els mals averanys et caiguin al clatell. Pensi en el totpoderós Rato, sense anar gaire lluny.
Després de la derrota electoral, el PSOE estava en un procés de reflexió i reestructuració. Joaquín Almunia havia dimitit com a secretari general, i el partit es preparava per a un congrés on es triaria un nou líder, José Luis Rodríguez Zapatero. L'estiu de fa un quart de segle la crisi interna del llavors principal partit de l'oposició també era un focus d'atenció en el panorama polític en termes molt semblants a com ara el PSOE avalua el que ha passat al congrés del PP. En efecte, de Zapatero es deien llavors coses extraordinàriament semblants al que ara s'afirma de Feijóo (no té fusta de líder, no és viable, etc.). El Pacte Antitransfuguisme va ser un tema que també es va anar consolidant aquell estiu, i es va concretar amb un acord el setembre del 2000.
Què ha canviat? Tres coses importants. En primer lloc, l'any 2000 va ser un dels més sagnants en la història d'ETA, amb 23 morts i 66 atemptats. Aquella situació era un tema central en l'agenda política: ho condicionava tot. En segon lloc, l'independentisme català ja existia, evidentment, però des de la perspectiva de l'aritmètica parlamentària resultava irrellevant a Madrid. Finalment, l'extrema dreta espanyola (Ynestrillas i coses així) podia arribar a fer soroll, però numèricament constituïa un fet testimonial. L'estiu de 2025, ETA no existeix, tot i que en termes argumentals el PP la substitueix amb al·lusions malintencionades a Bildu. Sense l'independentisme català, sense els diputats de Junts i ERC, és altament improbable que en les circumstàncies actuals hi hagi una majoria o altra al Congrés. L'extrema dreta ara es diu Vox i és la tercera força política d'Espanya. Podem, Sumar i altres, en canvi, no fan variar gaire la situació de fa 25 anys perquè bàsicament representen la vella IU amb diferents noms i accents.
L'estiu del 2000, el bipartidisme de facto encara era una realitat tangible, tot i que els matisos ja començaven a ser importants. Aspirar a una majoria molt gran, o fins i tot absoluta, no resultava quimèric. Vint-i-cinc anys després, aquesta aspiració és simplement ridícula: els números no surten per enlloc. El PP i el PSOE, però, continuen encaparrats en aquesta vella fantasia, o bé en improbables pactes idíl·lics sense contrapartides. Ja s'ho trobaran.
